el coet

Coet, Coet, alegria i lleugeresa de ritme perfecte! ¿A què comparar-se, Coet, sinó amb aquestes àgils vides, simples per lo lineals i, per lo corbes, gracioses, fàcils per la llur absoluta conformitat a la llei d’una vocació clara? Així la vida de Mozart, diuen. Així la de Rafael -bellesa, amor, amistat, somriure...- Curtes vides perfectes, talment un epigrama de vida. Curtes, per lo perfectes. “El baró amat dels déus mor d’hora”, és dir antic. ¿No fóra el Coet, també, un benamat dels déus? Benaventurat el Coet, perquè té dintre la mateixa canyeta-mare la seva Llei i la seva Vida. No mà estranya, no estrany precepte l’obliguen a un camí. Però son camí és tan regular com si fos ordenat per precepte rígid. Més regular encara que si fos ordenat per precepte rígid, que no podria pas esborrar les imperfeccions d’una continguda rebel·lia. I és que la natura del Coet li és ritme. Igual que en el Sonet. Mes jo no sabria comparar el Sonet, amb el seu ritme arquitectural i simètric, al Coet, tan unilateral (i tan poc coix, malgrat això)... -Més aviat caldria anomenar als Coets epigrames, en el noble i clàssic sentit del mot, com a n’aquelles ditxoses vides que he dit. O bé, ara, haïkaï, en record d’aquells haïkaï japonesos de què entre nosaltres ha parlat aquell poeta que era més digne entre nosaltres de parlar-ne. I, té, jo li faria al Coet, una mena de haïkaï :