Complint amb el desig del difunt, les cendres d’un home gran de la Garriga es van barrejar amb les cendres del seu gos. Dotze mil anys enrere, al nord d’Israel, una persona també d’avançada edat va ser enterrada amb el seu gos. Té el cos flexionat i amb la mà toca, tendrament, el pit d’un cadell de gos, d’uns 5 mesos, situat a davant del seu cap. Aquestes dues persones, que van viure en períodes tan allunyats en el temps, probablement, van experimentar les mateixes emocions derivades del fort vincle que havien establert amb el seu gos. En els dos casos, potser, simbolitzen una fusió o una abraçada eterna. Encara que a moltes persones els pot semblar ridícul o incomprensible, entre gossos i persones s’estableixen forts lligams, i tot just ara comencem a entendre’n els mecanismes bioquímics subjacents.
La mort de l’animal amb què s’ha conviscut s’acostuma a viure com una pèrdua dolorosa. Recordo perfectament com l’Eduardo, de Badia del Vallès, m’explicava que després de la mort del seu gos d’atura, que l’acompanyava a tot arreu, va passar uns mesos de depressió. Aquest pelut incondicional a vegades pot aconseguir que una vida de misèria insuportable es converteixi en una vida tolerable. L’auge del gos coincideix amb els moviments migratoris del camp a la ciutat, un medi més desnaturalitzat, i la fragmentació de les comunitats familiars. Com que el gos desenvolupa diferents rols, la mort de l’animal també es viu de manera diferent. Hi ha casos en què el gos és el nexe viu de la persona que va morir, aleshores es ploren les dues morts. També fa de recordatori de la nostra pròpia mort, una angoixa vital que el gos desconeix. Potser per això transmet tanta pau.
Un dels problemes de la mort de l’animal de companyia és que encara no té cap ritual. El savi Sebastià Serrano ja ho diu, el ritual, a part de puntuar el temps i aconseguir que no sigui una cosa contínua i amorfa, també tranquil·litza, ja que cadascú sap el rol que ha d’interpretar. Quan es mor l’animal de companyia, els membres de la família amb la qual ha conviscut moltes vegades tenen por d’expressar els seus sentiments, tenen por que les altres persones no els entenguin. Els que no són d’animals, encara van més perduts. Al llarg dels anys m’ha cridat molt l’atenció veure que després de la mort del gos hi ha dues maneres de fer preeminents, uns que del disgust tan fort que s’han endut no volen repetir mai més, i d’altres que adquireixen un gos immediatament.
El que és innegable és que els nostres animals de companyia tenen dret a una mort molt més digna i civilitzada que moltes persones. Jo desitjo tenir la mort que va tenir la meva gossa Branca, que va morir sedada als meus braços, però és il·legal. Cal que ens ho fem mirar.
El consell: L’ensenyem a estar pendent
Moltes persones quan deixen anar el gos tenen molta por que no torni. Quan ho fan s’angoixen abans que ell i comencen a anar-li al darrere. El gos veu que l’amo és a prop i se sent prou segur per seguir endavant. Es crea un cercle viciós. Es tracta d’invertir la situació i fer que sigui ell el que hagi d’estar pendent de nosaltres. És una estratègia molt eficaç en cadells. El deixarem anar en un lloc ben ampli, on no pugui ser atropellat. Quan es distregui, ens amagarem i esperarem que se senti sol. Precaucions: sempre ens amagarem entre el gos i el punt d’origen, no se n’ha d’abusar perquè es pot crear una dependència excessiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada