Queens

És mítica la seqüència de la pel·lícula Homes de negre en què l’alienígena més malparit de tots vol fugir de la Terra fent servir una nau camuflada en un parc de Nova York. La recordeu? La imatge és la d’una estructura formada per unes torres amb una mena de plats voladors al capdamunt per la qual el bitxo en qüestió escala amb la noia protagonista a collibè. Al final, l’alienígena és capaç d’engegar la nau i fer-la volar uns metres fins que els homes de negrel’abaten, la nau s’estavella i eviten així que l’alienígena s’escapi. Però us heu parat a pensar mai si aquestes estructures existeixen en la realitat o simplement eren part d’un decorat efímer?

Potser a molts dels que han visitat alguna vegada Nova York els ha mancat temps o potser fanatisme cinèfil per esbrinar si aquesta localització existia realment o no, però el cas és que aquest lloc, efectivament, existeix. Enmig del parc de Flushing Meadows, creat als anys trenta per celebrar-hi una Exposició Universal que es repetiria als anys seixanta, hi trobem el que queda de la segona exposició, la del 1964. A pocs metres del famós recinte tenístic hi trobem les mítiques torres, juntament amb una esfera del món i el pavelló de l’estat de Nova York, anomenat Tent of Tomorrow, l’únic que es manté de tot aquell immens recinte firal. La temàtica de la fira, amb el títol pompós de Man’s achievements on a shrinking globe in an expanding Universe [Els èxits de la humanitat en un planeta cada cop més petit i en un Univers en expansió], pivotava al voltant de la idea del progrés, sobretot tècnic, i la plausible i imminent expansió de l’humà per l’Univers. Televisors en color, telèfons d’última generació, computadores sofisticades, viatges interestel·lars… Tot convidava a somiar en un futur altament tecnificat i humanament bondadós. Òbviament, després s’ha vist que gran part d’aquelles intencions utòpiques eren simplement fantasies, fruit d’un moment d’eufòria tecnològica. D’altres, però, ja han quedat obsoletes i fins i tot algunes ni es van saber predir. L’era espacial, el baby boom, la Guerra del Vietnam o els drets civils eren temes que rondaven en l’ambient en aquells dies de la fira i la vida dels nord-americans en general. També un sentiment ambivalent d’eufòria econòmica i social i de consternació i xoc per l’assassinat, feia pocs mesos, del president Kennedy. Però tot allò va passar i, com passa amb les fires en general, la majoria d’aquella arquitectura efímera es va destruir poc després de tancar portes.

El responsable d’aquestes estructures va ser l’arquitecte nord-americà Philip Johnson, que va utilitzar materials de moda en aquells anys 60 (bàsicament formigó i acer) i que va rebre afalacs i aplaudiments generalitzats per la seva magnífica execució. Les torres eren això, torres amb miradors de forma circular on els visitants podien gaudir d’unes espectaculars vistes de 360 graus, no abans d’haver-hi accedit per uns ascensors ultramoderns. D’altra banda, el pavelló Tent of Tomorrowera un espai d’exposició amb el sostre suspès en l’aire, el més gran del món d’aquelles característiques, on s’exhibia un magnífic mapa de l’estat de Nova York i els seus principals atractius, entre altres coses.

Tot això no es va enderrocar, però va quedar abandonat fins que, no fa pas gaire, l’associació de pintors dels Estats Units va decidir repintar l’estructura per retornar-li part de la seva grandesa i, de passada, cridar l’atenció sobre el seu lamentable estat. Damunt la taula tornava a haver-hi el debat de mantenir o enderrocar definitivament aquest patrimoni, que havia esdevingut objecte de mobilitzacions ciutadanes a favor de la seva recuperació i, de retruc, portava associat una revitalització d’aquesta magnífica zona verda del barri de Queens.