turandot

En la mitologia xinesa, caçar una cigonya pot desencadenar una tragèdia. L’emperador de Jade va intentar cremar el poble de l’home que havia mort la seva cigonya favorita, però un savi del lloc va evitar la catàstrofe enganyant-lo amb fanalets i focs d’artifici. Les cigonyes de carn, ossos i plomes que tenen el niu al parc de l’auditori del Castell de Peralada viuen plàcidament, malgrat que l’estrena aquesta nit d’una nova producció de Turandot les torna a situar a la Xina ancestral. “És una òpera molt especial, complexa i difícil. L’orquestra i el cor són molt grans. Hi ha molta acció, però, alhora, la història té molt d’oratori”, afirma el director, Mario Gas. Turandot és la tercera òpera de producció pròpia del Festival Castell de Peralada, que enguany celebra la 30a edició, i també és un espectacle de km 0, ja que l’escenografia s’ha construït en tallers empordanesos.

“M’interessa que el públic també vegi que el poder i la relació de l’amor i les classes socials, el poble oprimit, els ministres, els torturadors i els refugiats són de moltes èpoques”, subratlla el director.

És dijous a la tarda, quatre hores abans de l’assaig general. Les cigonyes van marcant el pas dels minuts amb el característic clac-clac que fan amb el bec. Mario Gas i l’escenògraf Paco Azorín arriben al recinte amb un posat concentrat. Ja fa hores que a la sastreria i a la sala de maquillatge i perruqueria treballen a tota màquina fent els últims retocs als vestits i començant a maquillar i pentinar els actors, figurants i membres del cor -del cor Intermezzo i el cor infantil Amics de la Unió-. En total, damunt l’escenari hi haurà prop d’un centenar de persones. Hi ha una cantant del cor que no passa desapercebuda: Sonsoles Espinosa, la dona de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que passa les estones mortes llegint asseguda al terra en un racó prop de la porta dels tallers.

A dins, els passadissos són un caos de personatges en procés de caracterització que van passant sense descans per maquillatge, perruqueria i vestuari. Qualsevol espai, per reduït que sigui, és bo per posar-hi una taula de treball. Més tard, quan arribin els solistes al recinte, el volum del xivarri encara serà més alt. Tot i que tanquen la porta del camerino, se’ls pot sentir com escalfen la veu, una cacofonia eixordadora de luxe. La preparació culmina quan el director musical, Giampaolo Bisanti, passa a saludar-los un per un i a donar-los ànims. Els músics, de l’Orquestra Simfònica del Liceu, ja són al fossat.

Falten deu minuts perquè s’obri el teló. El tenor Roberto Aronica està tens. No li posen la capa del seu personatge, Calaf, fins uns instants abans que surti a l’escenari perquè pesa cinc quilos. La protagonista, la soprano sueca Iréne Theorin, surt del camerino exultant. Presumeix que estrena per primera vegada el vestuari d’una Turandot, i dóna les gràcies als tècnics i els abraça i es fa selfies amb altres companys de repartiment. Encara no s’ha convertit en una princesa marcial, i es diverteix com una guerrera de la pel·lícula Tigre i drac. “En aquesta producció el missatge de l’amor, de l’amor vertader, és molt clar. Aquí Turandot no és tant una princesa amb el cor de gel, espero que el públic ho senti amb mi”, afirma la cantant. El tret d’Iréne Theorin que va inspirar el dissenyador del vestuari, Antonio Belart, a l’hora de dissenyar els seus vestits és la veu: “Turandot és sobretot una veu, i aquesta veu va amb una persona que has de convertir en una princesa xinesa”, explica. Amb el vestuari “els cantants són tan exigents com ho són amb ells mateixos, és una forma de disciplina que m’agrada molt -subratlla Belart-. Però la Iréne no ha sigut exigent perquè és molt generosa”.

El ritme frenètic d’un festival

El ritme de treball d’un festival és molt més accelerat que el d’un teatre corrent. L’equip deTurandot primer va assajar al Liceu, i els ajustos a l’escenari definitiu s’han de fer en pocs dies. A més, en aquest assaig general hi ha públic. Tot ha d’estar mil·limetrat. “Hi ha molts canvis de vestuari que s’han de fer ràpid, entre caixes, no hi ha temps per anar al camerino. Per això la distribució de l’espai és molt important”, diu la regidora de l’obra, la veterana del Liceu Xesca Llabrés. “L’assaig d’avui és com una funció per a nosaltres”, assegura.

La tarda comença amb un únic contratemps: segons la previsió meteorològica ha de ploure a la nit, i es comença assajant la salutació final per si la pluja interrompés la funció i no la poguessin arribar a fer. “Si plou no pots seguir perquè l’escenari està tapat, però els músics sí que es mullen. Esperem que no plogui. En qualsevol cas, millor que plogui avui que dissabte”, conclou la regidora. Abans de començar l’assaig, els tècnics revisen el funcionament del motor que fa girar l’element arquitectònic gegantí que presideix l’escenari i que es va transformant al llarg de l’obra. “És un element sobri que té a veure amb l’arquitectura oriental i que cada vegada que s’aixeca el teló es torna més senzill”, explica Paco Azorín.

Mentrestant a la sastreria es fan tasques tan diverses com eixamplar unes sabates del número 48 i donar els últims retocs al vestuari fastuós de Turandot; a la sala de caracterització, un altre veterà, Toni Santos, i el seu equip treballen sense descans. “Aquesta és una òpera amb un nivell de caracterització important, porta molta feina de preparació. Elaborar un bigoti és gairebé un matí de feina d’una persona, i hi ha molta postisseria”, explica Santos. A més, durant la funció han de fer molts canvis i després de la funció han de recollir i netejar els postissos.

Silenci. Comença l’obra. El cor, els actors i els figurants apareixen com una multitud d’indignats. La il·luminació els converteix en una gran massa fosca, davant la qual destaquen els solistes. El primer acte passa volant. Els ministres Ping, Pang i Pong adverteixen Calaf del perill d’acostar-se massa a Turandot. Calaf acaba tocant el gong: es declara com a pretendent de la princesa. El teló es tanca. El públic aplaudeix. Al cap de 20 minuts, l’espectacle torna a començar.