Assegura que va ser el premi d’un festival de cinema el que li va proporcionar el que ha sigut l’estiu de la seva vida o, si més no, el viatge de la seva vida. El cineasta Isaki Lacuesta (Girona, 1975) se situa al 2006, any de l’estrena de la seva segona pel·lícula, La leyenda del tiempo, amb guió compartit amb la seva parella, la també directora Isa Campo. “Ens van convidar al Festival de Guayaquil, a l’Equador, i un dels premis, en comptes d’una d’aquestes estatuetes espantoses, va ser un viatge a les Galápagos, un premi inoblidable”.
Dit i fet. Isa Campo i Isaki Lacuesta es van embarcar en un vaixell, un creuer exclusiu, en el qual recorrerien l’arxipèlag del Pacífic. “Nosaltres érem pobres i vam fer veure que érem rics. Al vaixell vam poder empescar-nos un exemplar dels diaris de Darwin, per fantasiejar que seguíem les passes del Beagle. Ja des del primer dia, vam notar que passava alguna cosa estranya. Sembla que els del Festival els havien dit que érem del National Geographic i ens tractaven de meravella, i això que jo portava una càmera d’allò més rudimentària. Els vam seguir la història. A mi, que sempre m’ha interessat quan una persona està amb una classe social que no li pertoca, aquella experiència en la pròpia carn em va fascinar. Sens dubte, érem amb molta diferència els més pobres d’aquell vaixell”.
Isaki Lacuesta es desfà en elogis cap a les Galápagos, “per l’experiència de la natura, per la riquesa de la fauna marítima i terrestre i també pel respecte i la consciència ecològica que tenen”, observa. Ho explica amb més detalls, intercalant la descripció de les meravelles descobertes amb algunes vivències personals: “Vam trobar-hi els mítics pinsans grocs que van inspirar en part la teoria de l’evolució. Vaig fer submarinisme en aquelles aigües tan poblades i fins i tot vaig descobrir -cosa de la qual no en tenia ni idea aleshores- que els lleons marins juguen a donar-se cops contra tu. Aquell estiu, perquè era estiu a l’Equador, el país que més m’agrada del món, vam poder veure la tortuga George el Solitari, que respirava com el Darth Vader”.
Tant els va captivar a l’Isaki i a l’Isa, que van decidir allargar el viatge pel seu compte. “Ens vam quedar a l’illa de Santa Cruz i després vam escapar-nos a la selva de Cuyabeno, on no hi havia electricitat però els nadius tenien unes càmeres millors que la meva”. Abans d’acabar el seu relat, Isaki Lacuesta té un record especial: “Els sucs equatorians són antològics, infinits”. Apa, ja ho sabeu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada