Menorca

Tu tambe Hi aniras . no se si l'avi pero t'hi portaran 9 veuras que maco es. I conexieras a tots els cosins nets de la Montse i el Jaume. i tambe conexeras ‘.

DIVORCI

Vacances amb la família: prova de foc

Passar les vacances en família sovint passa factura a les parelles. Durant les vacances, a causa de la convivència continuada, “afloren els conflictes”, assegura Antoni Bolinches, terapeuta de parella, autor d’un estudi en què constata que el setembre, després de vacances, és el mes de l’any en què hi ha més separacions i, a més, creix la demanda de teràpies de parella. Segons Bolinches, “els fills sempre afegeixen dificultats a la relació de parella”: generen estrès i discrepàncies a l’hora d’educar. I com més petits els nens, més complicacions.

Anar de vacances en família és un costum que forma part dels mateixos orígens del turisme, que al principi només practicaven les famílies benestants. La resta de població no havia ni interioritzat la idea de vacances perquè la tradició agrícola i industrial només preveia descansar les festivitats. No va ser fins al 1936 que a França es va obligar per llei que les empreses donessin dues setmanes de vacances pagades als empleats. Als anys 50, amb l’explosió del turisme de masses, les classes populars van entrar realment en joc. En les últimes dècades, l’accés de la dona al mercat laboral i la crisi de la família tradicional han transformat -bàsicament han escurçat- les vacances en família, aquells llargs estiuejos amb la mare i amb un pare intermitent.

EIVISSA

El paradís dels mil i un mites, al límit

L’illa blanca, tal com la va batejar Santiago Rusiñol, és una font inesgotable de mites que encara troben els seus adeptes més fidels: el paisatge primigeni dels artistes intel·lectuals dels anys 30 i la terra d’una arquitectura ancestral que va inspirar el racionalisme. Els hippiesvan fer d’Eivissa la culminació dels seus viatges lisèrgics i llibertaris i Bob Marley va cantar-hi a la pau i els drets civils el 1978. Ai, Eivissa, l’illa de les nits interminables, la pista preferida dels grans discjòqueis mundials, el lloc on el que és antic i el més modern conflueixen. Les dècades corren sense treva i el somni d’Eivissa segueix intacte.

O no tant. Malgrat que primer va obrir a Sitges, la discoteca Pacha és una institució a l’illa. El seu fundador i propietari, Ricard Urgell, es ven el Grup Pacha. La fi d’una era? En els últims anys, en part arran del desgavell internacional, Eivissa torna a estar de moda. La nòmina de grans famosos i esportistes que hi passen les vacances és antològica: l’illa ha seduït fins i tot Madonna, que fa dos anys va desembarcar-hi en ple agost i més tapada que una pagesa endolada.

Eivissa segueix fent sospirar, però potser comença a ser l’hora que reinventi el seu propi mite perquè sigui sostenible i segueixi alimentant el desig d’evasió de tants viatgers i turistes amb xancletes i tot inclòs. Les carreteres, algunes platges i els aqüífers estan al límit, i també els lloguers. Qui seran els futurs savis que perllongaran el mite daurat d’Eivissa?

GASPATXO

La sopa freda per excel·lència

A l’estiu el cos ens demana a crits menjar fresc i lleuger. Els sucs, les fruites estivals -com préssecs o síndries- i tota una gran varietat d’amanides o ensalades russes estan a l’ordre del dia. Un dels plats estrella associats a aquesta època de l’any és el gaspatxo. D’origen romà i tradicional del sud d’Espanya i Portugal, hi ha tantes receptes com gustos personals, tot i que els ingredients bàsics d’aquesta sopa freda són el tomàquet, el pa, l’aigua, l’oli d’oliva, l’all, el pebrot i la sal.

Es tracta d’un plat suau, refrescant, nutritiu i antioxidant que agrada a grans i petits, sense fronteres d’edat. I és que, sense dubte, un entrant de gaspatxo després d’un dia a la platja és un regal del cel que ha estat beneït durant generacions.

Altres plats que no poden faltar a l’estiu són les paelles i les barbacoes, dos clàssics que es poden fer i menjar a l’aire lliure i que tenen el poder de convocar nombroses trobades socials que s’allarguen fins ben entrada la tarda o la nit. I és que l’hora dels àpats esdevé un dels punts clau durant les vacances d’estiu, una època en què l’hedonisme es desperta per capgirar-nos tots els sentits.

GUIRI

2,5 turistes per cada català a l’any

Segons José María Donaire, professor de turisme de la UdG, “ningú sap per què als guiris se’ls diu guiris ”. Podria venir de guirigall. Sigui com sigui, el terme, despectiu, s’associa a gent amb poques llums, fàcils d’enganyar, que a cada gran destinació turística del món té el seu equivalent en l’idioma local. Els primers guiris van arribar a Catalunya a mitjans dels cinquanta. Eren europeus, però poques eren sueques, un mite del landisme que va fer fortuna. De fet, el turisme escandinau mai ha sigut gaire nombrós al nostre país. Això sí, tenien costums i codis morals radicalment diferents i no miraven prim a l’hora de gastar. Actualment Catalunya rep uns 17 milions de turistes internacionals l’any. Això vol dir que vénen uns 2,5 guiris per cada català.

INSTAGRAM

Quan Brownie era una càmera

Coincidint amb l’entrada del segle XX, la casa Eastman presentava en societat una càmera cridada a revolucionar la fotografia. Es tractava de la Brownie, el model que agafava el relleu de la Kodak i el feia avançar uns passos més: la maquinària continuava sent simple, barata i lleugera, ideal per convertir-se en la nova joguina del consumidor mitjà. L’èxit va ser tan gran que als anys seixanta encara se’n venien models actualitzats. Però si un segle enrere calia enviar la màquina a la fàbrica perquè revelessin les imatges, ara el revelat ja és poc més que una relíquia: el turista mitjà dispara mil imatges amb el mòbil i les gaudeix -i, sobretot, les penja- a l’acte. Instagram supera els 500 milions d’usuaris i 300 milions l’utilitzen diàriament. En una sola jornada, aquesta comunitat d’aficionats a la fotografia (i els filtres) hi aboca 70 milions d’imatges. Evidentment, entre aquest magma hi ha moltes imatges que no són de turisme, però tothom qui hagi fet córrer amb el dit el seu timeline per desenes de fotos de peus a la platja, gaspatxos decorats creativament i postes de sol en paisatges magnífics sap que deixar un mínim testimoniatge dels llocs on s’ha estat ha esdevingut un tic compulsiu.

INTERRAIL

El bitllet de tren més famós d’Europa

Viatjar per Europa en tren durant un mes seguit. Aquesta era i encara és la filosofia de l’Interrail. En els seus més de 40 anys d’història ha tingut moments de més i de menys popularitat, però el fenomen dels anomenats backpackers o motxillers aguanta. Actualment cada any uns 300.000 viatgers opten per aquesta experiència i molts expliquen les seves aventures en blogs, que s’han convertit en una bona font d’informació sobre destinacions. Mentre que inicialment el públic era majoritàriament jove, ara en fan ús adults, sobretot de més de 60 anys. De fet, aquest és un dels principals canvis que ha patit el bitllet, que ja no té limitacions d’edat. I els preus varien segons l’edat, tot i que no hi ha grans diferències. Això sí, els menors d’11 anys no paguen. Hi ha dues modalitats de bitllet: la que et permet viatjar per 30 països des de 200 euros i la d’un sol país a partir de 42.

‘LOW COST’

Viatges per a totes les butxaques

Malgrat que el títol s’acostuma a atribuir a la irlandesa Ryanair, la primera aerolínia de baix cost va ser la nord-americana Pacific Southwest Airlines, que va començar a operar el 1949. Tot i així, l’esclat d’aquestes operadores no va arribar fins a principis dels noranta, amb la desregulació de l’aviació, que va impulsar noms com Ryanair o Easyjet.

El fenomen va suposar la democratització de la possibilitat de viatjar, no només per renda sinó també per edat, segons explica el professor de turisme del Tecnocampus José María Raya. L’hegemonia del turisme de sol i platja va deixar lloc també per al de capitals europees i, fins i tot, de fora del continent. “Avui el turista s’ha convertit en productor, intermediari i consumidor dels seus propis viatges” per estalviar en el pressupost, comenta el professor d’història del turisme de la UOC Lluís Garay. De fet, experiències com l’intercanvi de cases ja permeten marxar fora sense gratar-se gaire la butxaca.

OPERACIÓ BIQUINI

Un objectiu anual difícil de complir

Cada any ens ho proposem, però poques vegades ho aconseguim. L’anomenada operació biquini inunda de pàgines totes les revistes i webs especialitzades a partir de Cap d’Any, el moment de fer els nous propòsits. Infinitats d’articles recullen una selecció de dietes miracle, consells per eliminar la cel·lulitis en menys de tres mesos, aliments que cremen greixos i tota mena d’exercicis fàcils i miraculosos.

Per acabar-ho d’adobar, l’exhibicionisme que es comparteix a les xarxes socials provoca encara més pressió, com quan es pengen les famoses gym selfies de persones que clarament estan més en forma que tu. També hi ha una cursa contra rellotge per tenir la depilació a punt abans que arribi la temporada estival. Això vol dir que s’han de reservar amb mesos d’antelació les sessions de depilació làser per poder arribar a les vacances amb els pèls sota control. Una pressió que ja és compartida tant pels homes com per les dones.

I si finalment ets dels que has aconseguit arribar a l’estiu amb el cos ben lluent i en forma, és probable que sucumbeixis a totes les temptacions culinàries de la temporada i al setembre hagis de tornar a començar.

PACHA

Balls impúdics a l’Espanya de Franco

Hi ha tot un univers entre els envelats de festa major, amb el terra ple de llavors de síndria, músics amarats de suor i noies acompanyades de les mares i les gogos amb plomes i llenceria fina de Pacha. Ricard Urgell va obrir el Pacha Sitges el juliol del 1967. Aquell dia la caixa va tancar amb 200 euros, avui l’imperi Pacha genera milions. Urgell es va atrevir a deixar l’arquitectura per endinsar-se en el món de l’oci nocturn a l’Espanya franquista.

La Guàrdia Civil va fer més d’una visita a la discoteca. No els va agradar que “no hi hagués prou llum per llegir el diari”. Les turistes van revolucionar les nits d’aquella Espanya grisa. Quan van començar a ballar impúdicament, aixecant els braços per damunt el cap, van deixar bocabadada la concurrència masculina. Després de Sitges, el 1973 vindria Eivissa i la gran eclosió de la marca de les cireres amb més d’una vintena de sales de festes repartides per quatre continents.

‘PADDLE SURF’

Els esports nàutics, reis de les vacances

És una evidència que els esports a l’aigua tenen el seu moment àlgid a l’època estival. Aquests últims anys s’ha popularitzat el paddle surf, un esport d’origen polinesi que ja es practicava a la Costa Brava als anys trenta i que va tenir èxit a les platges de Hawaii als anys seixanta, durant la mateixa època daurada del surf. De fet, els instructors de surf feien les classes sobre una taula de paddle surf, amb l’objectiu de tenir una millor visibilitat dels alumnes i de les onades que arribaven.

També va ser a partir dels seixanta que esports com la vela, el windsurf, la natació o el submarinisme van deixar de ser practicats només per la classe alta i es van fer populars entre les cada cop més nombroses famílies de classe mitjana. Uns esports marítims que, amb el temps, també han aconseguit guanyar-se un espai als Jocs Olímpics.

PIXAPINS

Retrobaments a la casa d’estiueig

Més o menys tothom té records d’infància de vacances amb la colla, amb els estiuejants pixapins o amb els del poble, que sovint rivalitzaven entre ells i que només es retrobaven d’estiu en estiu. Colles com la que formaven els protagonistes de la mítica sèrie televisivaVerano Azul, que es va estrenar ja fa 35 anys.

A Catalunya l’origen dels estiuejants ve de lluny. A finals del segle XIX ja hi havia famílies senceres de barcelonins benestants que marxaven -amb minyones i tot l’aixovar- a les cases d’estiueig a passar tres o quatre mesos. Buscaven entorns no urbans saludables en localitats no gaire lluny de la ciutat, com ara Vilassar de Mar, la Garriga o Sitges. Més endavant, cap als anys vint i trenta, es descobreix la costa més llunyana i comencen a produir-se fenòmens d’estiueig a la Costa Daurada i la Costa Brava. Però les estades ja s’havien escurçat a un mes i mig o dos. I el crescendo continua a partir dels seixanta, amb les segones residències: cases unifamiliars amb una mica de pati amb la idea de passar-hi els caps de setmana i l’estiu.

Moltes segones residències de la Costa Brava ja han passat a mans de segones generacions i, segons el professor de la Facultat de Turisme de la UdG, José Antonio Donaire, actualment serveixen “com a punt de trobada de les famílies, que estan més disgregades”. Abans hi havia la tradició d’anar al poble a veure la família, ara hi continua havent molts moviments per visitar familiars però el fenomen ha canviat. I és que en disparar-se la mobilitat juvenil -a treballar o a estudiar a l’estranger-, ara són pares que van a veure els fills o joves que tornen a veure família i amics. A Catalunya dels 25 milions de viatges turístics que es fan, 8 milions són per anar a visitar familiars.

POLÍTICS EN BERMUDES

Sense institucions, l’activitat no s’atura

Els governs no es reuneixen i les cambres legislatives estan dissoltes. Però l’activitat política no frena, ja sigui per llaurar uns ideals a ple sol o per no menystenir l’espai de seccions de política d’uns diaris sovint coberts de sorra entre tovalloles. N’és un exemple la Universitat Catalana d’Estiu, que té lloc la segona quinzena d’agost des del 1969. Nascuda al tardofranquisme -per això a Prada- ha sigut sempre un focus de reivindicació catalanista per on passen els polítics de guàrdia. També han sigut punts de trobada, des de finals dels setanta i fins fa 18 anys les trobades amb suquet del cineasta Pere Portabella a Llofriu o Palau-sator. Últimament, les accions per escalfar la Diada han pres rellevància, encara compartida amb les passejades inexcusables de tots els líders a les Festes de Gràcia i de Sants. Si és que han calgut mai excuses, ja que sempre s’han deixat veure en llocs d’estiueig gens secrets: Jordi Pujol a Queralbs, Pasqual Maragall a Rupià, Artur Mas a Menorca...