En diversos mitjans de comunicació s’han publicat aquests últims dies articles en els quals o bé s’informa o bé s’opina sobre la possibilitat de recórrer a l’article 116 o al 155 de la Constitució espanyola per fer front al desenvolupament del Procés a Catalunya. En la informació sobre el debat que sembla que hi ha dins del govern espanyol a favor d’una via o l’altra, o en l’opinió que expressen els columnistes que escriuen sobre això, sembla que es doni per descomptat que la Constitució permet l’opció per una via o l’altra, com si fossin intercanviables a l’hora de respondre al repte que suposa el procés cap a la independència a Catalunya.
És veritat que tant l’article 116 com el 155 són a la Constitució sense que es pugui establir ordre jeràrquic entre ells. És veritat que tant l’un com l’altre preveuen instituts de protecció excepcional o extraordinària de l’Estat; l’article 116 els estats d’alarma, excepció i setge, i el 155 la “coacció federal”. I és veritat que és el govern el que pot activar-los, amb el concurs del Congrés de Diputats en els primers i amb el del Senat en el segon.
¿Això vol dir que, per fer front a l’emergència que s’està vivint a Catalunya, el govern espanyol pot recórrer indiferentment a la protecció excepcional prevista a l’article 116 o a la protecció excepcional prevista al 155, com si fossin intercanviables? De cap manera. Cadascun d’aquests dos articles és a la Constitució en un lloc molt diferent i per respondre a emergències de naturalesa molt diferent.
L’article 116 és l’últim del títol V de la Constitució. Ve precedit pel títol dedicat als drets, els deures i les llibertats dels ciutadans i dels títols dedicats als dos poders de naturalesa política, a través dels quals s’assegura la direcció política de la societat i de l’Estat: els poders legislatiu -Corts Generals- i executiu -govern i administració pública-. En tots els articles anteriors al 116 la Constitució preveu la normalitat, és a dir, quins són els drets que poden exercir els ciutadans en condicions d’igualtat i quin és el funcionament regular dels poders legislatiu i executiu.
Sembla que es doni per descomptat que la Constitució permet optar entre els articles 116 i 155
En l’article 116 la Constitució introdueix la perspectiva de la anormalitat, és a dir, què passa quan ens trobem davant d’una circumstància extraordinària o excepcional: com es veu afectat l’exercici dels drets i quines alteracions es produeixen en el funcionament regular dels poders legislatiu i executiu.
El poder judicial comença a l’article 117, perquè és substancialment resistent a l’excepció, no es pot veure afectat per cap circumstància per molt excepcional que sigui.
L’article 155 ocupa una posició similar a la de l’article 116 al títol VIII, pel que fa a l’exercici del dret a l’autonomia per les “nacionalitats i regions” que integren Espanya.
En aquest títol VIII de manera esglaonada es van preveient els diferents moments d’exercici del dret a l’autonomia:
1. Iniciativa del procés autonòmic: vies previstes als articles 143 i 151 amb els afegits de l’article 144 i disposició transitòria segona.
2. Procediment d’elaboració i aprovació de l’Estatut d’Autonomia d’acord amb la via d’accés que s’hagués seguit.
3. Arquitectura institucional de la comunitat autònoma: Parlament elegit per sufragi universal, govern elegit pel Parlament i responsable davant el Parlament i el Tribunal Superior de Justícia.
4. Distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes.
5. Control dels actes dels òrgans de les comunitats autònomes.
6. Presència de l’Estat a la comunitat autònoma a través del delegat del govern.
Aquests són els moments de l’exercici del dret a l’autonomia en la normalitat i estan regulats a la Constitució entre els articles 137 i 154.
A l’article 155 la Constitució introdueix la perspectiva de la anormalitat. ¿Què passa i com es reacciona quan es produeix un exercici desviat del dret a l’autonomia per una comunitat autònoma, quan una comunitat autònoma incompleix les obligacions que li imposen la Constitució o la llei o atempta greument contra l’interès general d’Espanya?
Per això hi ha a la Constitució l’anomenada coacció federal. El govern, amb el concurs del Senat per majoria absoluta, pot adoptar les mesures necessàries perquè la comunitat autònoma cessi en l’exercici desviat del dret a l’autonomia i retorni a la normalitat.
Significa, doncs, que l’article 155 i únicament el 155 és el que es pot activar per reaccionar davant d’una situació com la de Catalunya. Cap altre.
Sense ordre no hi ha coneixement
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada