DUI

La història parlarà de l’1 d’octubre com el dia que hi va haver armes contra urnes. Porres contra paperetes. Repressió contra il·lusió. Brutalitat contra dignitat. I el futur? Independència unilateral contra l’immobilisme. L’1-O va ser, sens dubte, una jornada històrica, la desfeta d’un Estat que s’haurà de replantejar la seva salut democràtica i l’inici d’un nou Procés amb tantes incògnites com el que va acabar ahir. El Govern va fer el que havia promès: obrir col·legis electorals perquè tothom votés en un referèndum. I la Moncloa va respondre al crit d’ A por ellos, amb una repressió violenta que va mostrar la pitjor cara de l’Estat. I tot i això, amb resistència pacífica i astúcia per superar les dificultats, es va votar: el sí va guanyar amb més de 2 milions de vots, el 89,3% del total, i el no va quedar-se amb un 7,8% (176.000), amb una participació que, tot i les dificultats, es va enfilar al 42,57%, 2,26 milions, lleugerament inferior al 9-N, en què el cens era més elevat. Puigdemont durà avui el resultat al Parlament i complirà amb la llei del referèndum: en dos dies hauria d’aplicar la DUI, la declaració unilateral d’independència.

“Avui Catalunya ha guanyat molts referèndums -va dir Puigdemont en una compareixença conjunta de tot el Govern-. Els ciutadans ens hem guanyat el dret de tenir un estat independent que es constitueixi en forma de República”. Puigdemont comptarà amb la pressió del carrer: les entitats agrupades a la Taula per la Democràcia (entre les quals hi ha els sobiranistes i els sindicats) van convocar una aturada general per demà.

Impassible, Mariano Rajoy havia comparegut minuts abans per obviar tant els ferits de la jornada com les urnes: per al govern espanyol, el referèndum “no va existir” i la violència té “un únic responsable”, Puigdemont. “Hem assistit a una escenificació”, va deplorar el president de l’executiu espanyol, que va insistir a treure’s qualsevol responsabilitat de sobre: “No busquin altres culpables. No n’hi ha”.

El pas endavant del Govern amb l’escalf d’entitats i sindicats, la quietud del govern espanyol i la repressió deixen el Procés en mans d’Europa: “Això ja no és un afer intern”, va clamar Puigdemont.

Col·legis plens des de les 5

Va ser el final d’una jornada electoral que havia començat a les cinc del matí, quan els primers votants van anar en massa al col·legi electoral. Molts dels centres ja havien estat plens tot el cap de setmana, seguint la crida d’Escoles Obertes. La primera incògnita es va resoldre aviat. Què farien els Mossos? Doncs el mateix que tot el cap de setmana: passar per les escoles, constatar que estaven plenes i deixar fer, escudant-se en el risc de dissoldre les multituds que s’acumulaven als col·legis.

El referèndum quedava aleshores en mans dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, amb 10.000 agents desplegats. La resposta va ser la violència: a les 9, quan els col·legis obrien amb les urnes -arribades en clandestinitat però rebudes amb aplaudiments i emoció-, els cossos espanyols van entrar per la força a l’Escola Ramon Llull, l’Institut Jaume Balmes (tots dos a Barcelona) i al col·legi electoral de Sant Julià de Ramis -on votava Carles Puigdemont-, els primers d’una cascada d’atacs en què no es va escatimar la força per desallotjar els centenars de persones -avis, pares i nens- que s’hi congregaven: 844 ciutadans van resultar ferits per la brutalitat policial.

Les imatges van arribar de seguida al món: persones grans ensangonades, un nen agredit a Tarragona, un home en estat crític per un infart en plena intervenció policial, un noi que pot perdre un ull per una pilota de goma -prohibides a Catalunya-, persones hospitalitzades per gras lacrimogen a Aiguaviva, una noia amb els cinc dits trencats, magrejada pels agents i llançada per les escales d’un institut... “La vergonya d’Europa”, titulava al vespre la CNN; “L’estat espanyol ha perdut”, deia l’editorial del Guardian.

Però davant la vergonya, dignitat. L’Estat no va aconseguir el seu objectiu amb la violència: neutralitzar un referèndum que feia mesos que intentava frenar per totes les vies. Els ciutadans agrupats a les escoles, lluny de fugir davant l’estampida policial, van resistir: en alguns casos, les urnes es custodiaven o s’amagaven. En d’altres (de Barcelona a Sant Carles de la Ràpita, de Sabadell a Sant Cebrià de Vallalta), els agents van haver de recular davant la resistència pacífica de la gent. El Govern, en una última jugada sorpresa, va permetre que tots els centres estiguessin disponibles per a qualsevol votant: el cens universal va permetre anar improvisant centres electorals mentre la Policia Nacional en tancava d’altres. De fet, un dels primers a tastar-ho va ser el mateix Puigdemont: mentre la Guàrdia Civil entrava al seu col·legi electoral, el cotxe del president va burlar el seguiment per helicòpter (Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont, segons expliquen fonts pròximes al president) i va acabar votant a Cornellà del Terri.

La imatge dels policies enduent-se urnes -una fotografia que, en paraules del Govern els últims mesos, significava la victòria del Procés- es va repetir en moltes escoles, en alguns casos plenes de vots. Les urnes, el símbol d’un referèndum que l’Estat no va aconseguir decomissar fins que ja era al col·legi, s’havien custodiat durant setmanes en magatzems i cases particulars, i es van protegir amb especial recel. Al vespre, i davant el temor generalitzat d’una nova onada d’intervencions policials, en diversos municipis catalans es va concentrar el recompte en una sola zona, blindada per veïns i tot el que s’hi afegís: tractors, bombers, barricades improvisades... Tot era vàlid per assegurar el recompte.

En total, l’Estat va aconseguir tancar 319 col·legis dels més de 2.000 previstos per a la jornada. L’acció repressiva també va complicar el recompte: el dispositiu electrònic es va invalidar per diverses vies (es va tallar el subministrament i un atac informàtic va invalidar el servidor) i en molts col·legis es van haver d’apuntar els votants a mà. La votació perdia normalitat electoral, però resistia a cada problema plantejat per l’Estat.

L’Estat i la Generalitat tenen ara dos litigis. Un, als tribunals: més enllà de totes les querelles del Procés, els Mossos d’Esquadra van rebre diferents denúncies per “passivitat”, mentre que el Govern es va querellar contra la Policia Nacional i la Guàrdia Civil per “violència desproporcionada”.

L’altre, el principal, el polític. La repressió va reforçar el bloc sobiranista amb els comuns i els sindicats. Uns sectors, no obstant, que recelen d’una DUI. Rajoy compta amb el bloc monolític del constitucionalisme: el PSOE va fer una tímida crítica a la repressió, aplaudida per Ciutadans. La clau, doncs, la té Europa, apel·lada diverses vegades per Puigdemont: “Estem oberts a les propostes de diàleg i les ofertes de mediació. Faig una apel·lació directa a Europa: els catalans ens hem guanyat el dret a ser respectats. Ja no pot mirar a una altra banda”.

L’1-O ja és història. El que passi a partir del 2 és en mans d’una Europa a qui obligaran a triar entre la dignitat d’un poble i la brutalitat d’un estat.v

Després del referèndum, declaració d’independència. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, no va apartar-se ahir ni un mil·límetre del full de ruta marcat al Parlament. Malgrat que la repressió policial va obligar a celebrar l’1-O en unes condicions extremes -es van arribar a tancar punts de votació sobre la marxa i es va haver de traslladar urnes d’un lloc a un altre-, amb l’àmplia victòria del sí -el sí s’imposava ahir amb el 90% entre els 2,2 milions de catalans que van poder votar-, Puigdemont va defensar que Catalunya s’ha guanyat el dret a “ser un estat independent amb forma de república”, de manera que les institucions “tenen el deure d’implementar” el que van decidir els catalans. Per això Puigdemont -que aquest matí reunirà el seu govern de manera extraordinària- va avançar que en els pròxims dies traslladarà al Parlament els resultats de l’1-O perquè, tal com preveu la llei del referèndum, proclami la independència.

Puigdemont, doncs, va donar plena validesa al resultat de l’1-O i continua endavant amb el full de ruta previst. Tot apunta, així, que abans que s’acabi la setmana la cambra catalana -que avui reuneix la mesa i la junta de portaveus per decidir quan celebra el ple- tornarà a viure un ple històric i, probablement, tens. L’independentisme, doncs, manté el pols amb un Estat que observa amb impotència com ni la via judicial ni la repressió policial d’ahir generen fissures en la determinació del Govern de culminar el Procés.

Una determinació reforçada dins del Palau de la Generalitat per la sensació que a poc a poc l’independentisme guanya el relat internacional. Les imatges d’ahir de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional carregant contra persones que feien cua als col·legis electorals van fer la volta al món, i al mateix temps van dotar de legitimitat les reivindicacions de l’independentisme. Conscient de l’empenta que la “repressió brutal” de l’Estat va donar ahir als defensors que Catalunya esdevingui un país independent, Puigdemont també va aprofitar la seva declaració institucional per adreçar-se directament a la UE, a qui va avisar que “ja no pot continuar mirant cap a una altra banda”.

El Govern, que ja va veure com les detencions d’alts càrrecs fa deu dies multiplicaven els suports internacionals, interpreta que els successos d’ahir en alguns col·legis fan que la carpeta catalana deixi de ser un “afer intern” espanyol i requereixi una actuació immediata de la comunitat internacional. Fins al punt que Puigdemont va advertir ahir que la UE es juga els seus valors fundacionals en la resposta que doni al cas català. “Ja no és un afer intern. És un afer d’interès europeu que apel·la als valors fundacionals de l’espai de pau, convivència i democràcia que hem construït des de fa anys”, va argumentar el president de la Generalitat, que va opinar que Catalunya va guanyar ahir “molts referèndums”, entre els quals el dret a ser “escoltats, respectats i reconeguts”. D’entrada, la delegació parlamentària internacional que va visitar ahir diferents col·legis electorals va reclamar a la nit al govern espanyol que s’assegui a negociar.

Crida al Consell d’Europa

La clau internacional, de fet, va estar ben present al llarg de totes les intervencions públiques que va fer el Govern. Ja a primera hora del matí, quan tot just acabaven d’obrir-se els primers centres de votació i ja s’havien produït les primeres càrregues policials, el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, havia instat Europa a adoptar mesures i estudiar possibles sancions contra l’estat espanyol. Apel·lant a l’article 7 del Tractat Europeu, Romeva va avançar que la Generalitat demanarà al Parlament Europeu i la Comissió Europea que instin el Consell de la UE a adoptar els mecanismes de control i sanció contra Espanya que es considerin pertinents, ja que “està posant en risc la imatge de la UE com a garant de la democràcia i respecte als drets humans”.

Com Puigdemont, tant Romeva com el conseller de la Presidència, Jordi Turull, van intentar trencar el mur que ha aixecat fins ara la comunitat internacional al·legant que el Procés ha deixat de ser un afer intern. Tots dos van afirmar que la repressió policial d’ahir -de la qual van culpar directament Rajoy, el ministre Zoido i el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo- suposa una “vergonya per a Europa” i es converteix en “l’evidència clara i manifesta de constant vulneració de drets fonamentals en un estat de la UE contra ciutadans de la UE”, de manera que ha arribat l’hora que Europa s’hi impliqui. El que també es va adreçar a institucions europees va ser el síndic de greuges, Rafel Ribó, que va anunciar que elevarà a instàncies europees les investigacions que va obrir ja ahir sobre qui va ordenar les càrregues contra la gent i altres abusos comesos ahir.

Superat l’1-O i camí de la declaració d’independència, la Generalitat trasllada ara el pols amb l’Estat al terreny de joc europeu.