heroines sovietiques

¿Es pinten els llavis les noies que serveixen al front? ¿Quina roba interior prefereix la senyoreta Pavlitxenko i de quin color li agrada més? Segurament els periodistes no farien aquestes preguntes a un franctirador, però són les que van plantejar a la tinent Liudmila Pavlitxenko quan, amb 26 anys, va aconseguir obtenir la marca individual més alta de l’Exèrcit Roig: va matar el seu feixista número 309. Lyuba Vinogradova (Moscou, 1973), col·laboradora habitual de l’historiador Antony Beevor, recull la història de Pavlitxenko i altres franctiradores a Ángeles vengadoras. Las francotiradoras soviéticas en la Segunda Guerra Mundial (Pasado & Presente).

Quan Pavlitxenko i les seves companyes van tornar a casa, a diferència d’altres veterans de guerra, no van ser rebudes com a heroïnes. “Van arriscar les seves vides, van veure com mataven els seus amics, moltes van tornar amb ferides i la societat les va tractar com prostitutes”, diu Vinogradova. No és la primera vegada que Vinogradova indaga en la vida de les dones que van lluitar amb l’exèrcit rus. Al llibre Las brujas de la noche (2015) explicava la lluita de les aviadores soviètiques contra el feixisme i el masclisme.

Cap altre país en cap moment de la història, segons afirma Vinogradova, va enviar tantes dones al front com la Unió Soviètica. L’autora calcula que un milió de dones van servir a l’exèrcit soviètic, i que milers van ser franctiradores. “Rússia és un territori immens i poc poblat. Milions de soldats van morir durant els dos primers anys de guerra i necessitaven desesperadament més gent -explica Vinogradova-. Les dones es van incorporar com a cuineres, infermeres i metges, però també com a tècniques, pilots, franctiradores i conductores de tancs perquè no hi havia prou homes”. Les xifres de mortaldat durant la Segona Guerra Mundial són esfereïdores, sobretot entre els homes nascuts a la Unió Soviètica entre el 1922 i el 1923.

Masclisme i assetjament

La procedència de les franctiradores era molt diversa. Hi havia des de camperoles que provenien de regions ensorrades en la misèria fins a joves estudiants de refinades escoles de Moscou. Algunes, sobretot el 1941, es van presentar com a voluntàries però a la majoria no se’ls va donar alternativa. “Se’ls feia una revisió, se’ls comprovava la vista i se’ls anunciava que serien franctiradores; moltes ni tan sols sabien què volia dir aquesta paraula”, diu Vinogradova. Després se’ls donava roba d’home -no hi havia uniformes femenins-, que els anava massa gran, i botes que els queien dels peus.

Els morts, per a moltes, van ser un llegat feixuc que les va acompanyar sempre. Tonia Majliaguina, que era òrfena, va matar un alemany a pocs metres. Quan el va veure caure va cridar: “Era el pare d’algú i jo l’he matat!” Es va posar a plorar. La mare de la Roza, una altra franctiradora, temps després que morís la seva filla, va dir al seu fill petit: “La mort era el millor que li podia passar. Com hauria pogut viure després de la guerra? Després d’haver matat tanta gent...”

Les franctiradores no només havien de lluitar contra els nazis, sinó també contra el masclisme i l’assetjament sexual. Lídia Bakieva va arriscar moltes vegades la vida per acostar-se a l’enemic i disparar. En una ocasió, quan portava més de dos dies i mig de combat i sense poder dormir, un oficial la va cridar: necessitava que dues dones netegessin el terra de fusta on dormien els alts comandaments. No ho van fer. Quan li van preguntar per què no ho havien fet, va respondre: “Perquè estem combatent en una guerra en igualtat de condicions i portem dos dies sense dormir”. Li van caure cinc dies d’arrest. “No hi havia igualtat ni a l’exèrcit ni a la societat, però algunes franctiradores van ser promocionades i fins i tot van arribar a coronels, i normalment tenien el suport dels companys perquè un franctirador era una figura de gran valor, donaven molta moral”, explica Vinogradova. No obstant això, sovint les franctiradores també havien de fer front a l’assetjament sexual dels superiors.

El silenci i l’estigmatització

Quan van tornar de la guerra, la majoria van optar per no explicar que havien estat a l’exèrcit. Mentre Stalin va ser viu, molts veterans van preferir el silenci perquè al dictador no li agradava recordar el desastre bèl·lic. Anys després, amb Bréjnev, el govern soviètic va començar a reconèixer els veterans de guerra, se’ls va homenatjar i també es van atorgar pensions. Però moltes dones van continuar callant. “La societat les va assenyalar. Van haver de sentir moltes vegades com els deien que segurament se n’havien anat al llit amb els seus companys soldats al front”, diu Vinogradova.

Algunes es van casar amb soldats però les famílies dels seus marits les van rebre amb recel. Un dels testimonis del llibre, Vera Txuikova, explica que quan va tornar de la guerra va anar a un ball. Ningú la treia a ballar. Alguns van insinuar que no hauria d’haver-hi anat perquè havia estat al front. Ella se’ls va encarar: “I què creieu que hi feia allà? Prostituir-me?” La van deixar en pau.