el dinar

Dia enormement feliç. He pogut dinar en un magnific per lo professional restaurant, amb els meus tres fills. El pare, el Blai i el Kevin. En una setmana ho fare dues vegades i ni recordo quan va ser la darrera. Com et deia ahir es el que pasa per no tenir una casa en el lloc apropiat ni mes diners. I tambe per viure a tants miles de kilometres de la terra i potser mentals. El menjador era a l'interior de la cuina, com un txoco basc, lloc on reuneixen les families i amics per cuinar i menjar. Es l'Urretxo, del Txerra i el Roger Puig, xef i fill d'un bon amic, el Ferran. Croquetes meravelloses, pop, txangurro i gambes, haguessis vist la cara del pare, han donat pas a un magret, un troc de lluç i un peix. Tancaven el sorbet de marc de cava, el xarrup de llimona i els cafes amb gel amb xupitos si volies. No som bevedors i ha quedat txacoli. No les cervesses sense alcohol, l'aigua i les cokes ni les clares. Com no hi han masses motius per riure i l'alegria era incontenible ho hem fet amb risa salvany de mitja dotzena d'acudits. Ara amb el blog podrem portar el compte fins arribar al somni de l'avi, un dinar de Nadal a Bigues. Avui hi faltaves tu, la Gala. la Rosa i dues noies mes de les que ara mateix no en se el nom. Pero hi seran. Hi serem tots Julia.