tristessa de veritat

De vegades no es nomes el sol que no surt. Avui havíem d'anar a. La Seu, però no me 'he trobat prou be. Demà hi ha metge i haurem de veure el que. El mati encara hem anat a fer un encàrrec i a tocar una mica la platja. Demà l'Ares fa 6 anys i avui també m'ha roncat per primera vegada. No es deixava com fins ara agafar un troç de pa. Hi han "nos" que saben molt de greu. que no s'entenen i que volen dir moltes coses a la vegada i que moltes d'elles no s'entenen o saben o sabran mai. El fumut dels conportaments, sis i nos es que sempre porten consequencies quan no son encertats.Jo puc entendre l'Ares però a partir d'ara li tindre respecte(por) sense haver li fet res de dolent o molt especial. Clar que no donant li el troç de pa s'acabat.Desprès hi han coses que haurien de poder ser si per poder respirar.Quan et quedes amb el gust i les ganes, aquell troç de vida, aquells moments de veritat, ja mai tornara. El fastidios es que s'emporten d'altres coses amb ells i aquesta si que es una ferida imposada. Segur que hi han raons per el si i el no,Peró el si sempre deixa la porta oberta l no i el no la tanca aquesta i moltes mes perquè es mes greu, pesat i doloros. El no no sap de sentiments d'esperanza, de futur.L'Ares s'ha atrevit a roncar al seu amo. I a partir d'ara ho podrà fer sempre. I cada vegada que ho faci, acumulara tristesa i la possibilitat del si serà mes i mes petita. Ell no ho sap o si, però cada vegada serà mes difícil la proximitat i la tendresa. Amb el no comença, o continua segurament, el regne de la por, la foscor i la tristesa. Alló que creiem que era veritat a deixat de ser ho. Segurament estava sobrevalorada, com tot l'huma. Ojala ningú et faci mai mal i no tinguis que dir mai que no.