Aquest diumenge, fred i amb molta llum que incidia en els cingles del Bertí, la família Aragay va acomiadar a un home bo. Jo me'n entero avui però hagués volgut estar al seu costat entonant com van fer improvisadament La vall del riu vermell...Era un senyor, discret i pulcre que es feia estimar i la família l'adoraba fins i tot la tieta Margarita que ara el trobara a faltar. Recordo ,poques, però haver jugat a tennis algun cop amb ell. Jo l'admirava des de el punt de vista que era arquitecta amb gran esforç. D'aquests municipals i penso que ho era de Palafrugell o Llafranc , no se. Sempre havia pensat que perquè els arquitectes no podien ser del mateix poble, com el jutges, sense corrupció ni favors. Desprès el van portar mes a la vora, La llagosta crec però no era tan bonic. El cop de la vida li va donar la pèrdua d'un fill d'adolescent Un noi que provava de tot i que feia esfereir quan explicava que en sortir de matinada del Oller, corrien per la via del tren en moto i en contra direcció. Tal així, menys èpic, va passar. L'elegant cos del tiet va quedar torçat i se'l reconeixia quan sortia donar pa a les cotorres del parc. L'altre fill i la Eli l'acompanyaven menys del que voldria a pescar i pintava be. Academicament però be. Criat a la Barna vella per una mare vídua el varen deixar en el petit cementiri, lluny d'Aiguafreda a Sant Martí dels Agudells. El grup expliquen, va sentir la necessitat de cantar en trobar a faltar el seu somriure alegre i intelectual a la vegada. Tampoc vaig entendre mai com hi havien tantes escales a la seva casa d'estiu. I es que era llogada, no l'havia fet ell. Una vegada, ja gran li vaig fer una consulta i amb molta amabilitat en va enviara un arquitecte mes jove. Li vaig estar agraït igual, perquè el Joan Lliboutry, sempre dèiem si en francès o no, va agrair molt la vida i ens va fer millors a tots els que el varen poder conèixer.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada