pedrolo

Hi ha moments i situacions en els quals seria imperdonable no distingir entre arguments “bruts” i arguments “nets”. Aquests darrers són aquells que, avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que en podríem dir les “raons del mal pagador” afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquisme: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es veuen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava un poble a servir-se públicament, en el seu propi terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, dins del propi territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que, vingut d’on vingui, s’hi instal·la. [...] ¿Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva? [...]