Posem per cas que algú té ganes de dissoldre una realitat molt sòlida, molt densa, molt arrelada, composta per moltes persones. No ho sé, l’escola catalana, posem per cas. O el mateix catalanisme. Posem que aquest algú intenta destruir aquesta realitat d’una manera frontal i, malgrat la força desmesurada que té i que aplica, no se n’acaba de sortir. Llavors, és possible que a aquest algú se li acudeixi la tècnica d’aquell joc que en dèiem arrencar cebes. És a dir, concentrar tota aquesta força destructiva no pas a xocar contra el conjunt, sinó a singularitzar unes quantes persones, arrencar-les del grup, desactivar-les. Amb l’esperança, a més, que això espantarà els altres. I quina seria la manera d’arrencar cebes? Doncs no ho sé: publicar les fotografies d’aquestes persones, fer llistes de noms, insultar-los en pintades a les parets... El primer d’octubre, els defensors de les urnes van jugar al joc d’arrencar cebes des de l’altra banda: era més lent i més ineficaç haver-los de treure d’un a un. Des de llavors, algú juga des de l'altra banda a arrencar cebes per destruir les realitats que vol dissoldre a base d’anar arrencant, singularitzant, individualitzant i destruint persones. Ara, l’escola catalana. Ara, els mestres del Palau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada