Paul Preston

No soc contrari a un referèndum a Catalunya. Soc contrari a un referèndum il·legal a Catalunya”. Aplaudiments discrets, però aplaudiments. Ho va dir i fins i tot repetir ahir Pedro Sánchez, secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), en una conferència a la London School of Economics, la segona consecutiva en una universitat britànica, després de la de dilluns a Oxford.

Sánchez, introduït per l’autoritat de Paul Preston, va insistir en les fórmules habituals: “Si vols reconèixer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, has de reformar la Constitució, perquè ara no el reconeix. Per tant, la meva opinió, i la posició del meu partit, és que si hem de reformar la nostra Constitució, prefereixo fer-ho per bé. Per unir un cop més Catalunya i la resta d’Espanya”.

Fins aquí, tot sabut. També sabut el relat constitucionalista dels fets que van conduir a l’intent independentista de l’octubre passat, inclòs el remot recurs del Partit Popular contra l’Estatut del 2006.

A banda de la frivolitat de dir, més ben dit, d’insinuar, que podria arribar a ser partidari d’un referèndum legal -“que els líders independentistes no han volgut defensar al Congrés perquè saben que són minoria”, va dir, obviant la demanda prèvia al 9-N-, Sánchez no va estalviar artilleria pesant. Utilitzant el mateix estil de què va acusar el sobiranisme.

El “Volem votar” li sembla un eslògan tan demagog com el famós de Donald Trump “ Make America great again ” o el dels brexiters més furiosos, “ Take back control ”. Tot plegat, fórmules “simplistes per a problemes molt complexos”, va reblar Sánchez. D’esquitllada va acusar Oriol Junqueras de “supremacista”, fent referència a un article publicat a l’ Avui el 2008 en què l’ara president d’Esquerra empresonat parlava de l’ADN dels uns i els altres.

Com de costum, la part més agra va ser l’intercanvi de cops amb els presents. Paul Preston no es va amagar gens. Resumint: “Per què no haver permès un referèndum no vinculant, una consulta, i si hi ha una participació superior al 65%, i una significativa majoria [a favor del sí], llavors podíem discutir?” Aplaudiments. “Paul, el problema és que els catalans han votat en aquesta dècada ja no sé quantes vegades...” És a dir, no.

Un aliat del sobiranisme, l’excònsol britànic a Barcelona Geoff Cowling, va fer una de les preguntes del milió: “¿Com dialogar amb líders polítics que són a la presó per càrrecs com la rebel·lió que ningú més no veu a Europa?” Més aplaudiments. Se’n va anar per la tangent. “A Espanya, la llei es respecta. No hi ha presoners de consciència”. I ja sabien a què jugaven, va venir a dir.

Res que no sabéssim, doncs. La sortida del túnel és molt lluny, tot i l’admissió de Sánchez que “la crisi a Catalunya ho és de reconeixement, i això és una cosa que hem de solucionar a la Constitució”.