Distancia

És ben difícil saber quina distància hi ha entre la cort d’Espanya i la capital de Catalunya. Hi va haver un temps que s’hi anava en galeres, i llavors, fins quan les galeres eren accelerades, la distància era de quinze dies, si els lladres o algun torrent o riu no s’hi oposaven. Després Madrid va acostar-se, i per medi de les diligències se va aconseguir anar-hi en tres dies. Això no era encara prou, i Madrid va voler acostar-se més. Un dia va fer-se un camí de ferro, i avui los 707 quilòmetres que té la via se corren en 24 hores. Però, cosa estranya com totes les d’Espanya! Avui se va de Barcelona a Madrid en 24 hores i, no obstant, Madrid és més lluny de Barcelona que quan s’havia de gastar quinze dies de viatge. De manera que, a mida que s’ha anat escurçant lo camí, s’ha anat allargant la distància. I lo pitjor és que va allargant-se cada dia. A principis de segle passat [el XVIII], semblava que haguéssim arribat al màximum de la distància. Quan FelipV hagué entrat en Barcelona com conquistador, Madrid era molt més lluny de Catalunya que qualsevol ciutat de la Sibèria. Entre l’un i l’altre punt hi havia llacs de glaç i rius de sang. Alguns anys després va semblar que per part i part hi havia ganes d’escurçar les distàncies. Un segle després, especialment, Madrid i Barcelona eren ja tan a prop que d’un punt a l’altre se sentien los crits d’alegria amb què festejaven l’adveniment de la vida moderna. La llibertat, l’afany de progrés havien fet lo miracle d’agermanar-nos. Però va passar l’entusiasme i va venir la desil·lusió. Madrid va voler seguir dominant com sempre, i van tornar-se a eixamplar les distàncies. D’ençà que va passar l’entusiasme per lo constitucionalisme monàrquic; d’ençà que la gent de Madrid ha demostrat la seva ineptitud per a governar dintre les teories lliberal-representatives, ha anat cada dia apartant-se més de Barcelona..., o millor, Barcelona s’ha separat cada dia més de Madrid. [...] I, està clar que ha d’allunyar-se! Mai se recorda de nosaltres sinó per a mortificar-nos o empobrir-nos. [...] Com hem d’acostar-nos a un lloc del que sols ne vénen misèries? Aqueixa política buida i mesquina, aqueixes coalicions i fusions que no mostren res més que la gana dels que les formen, [...] no logren atreure’ns, sinó que, al contrari, ens donen ganes d’apartar-nos-en. Madrid és lo nostre cap, però sols per a dominar-nos, i no ens dóna cap compensació. [...] Se convencerà algun dia la capital de que segueix mal camí? No ho esperem, per més que ho voldríem. Nosaltres hi perdem, però no tant com ella. I això que tan fàcil li fóra l’acostar-nos! No hauria de fer res més que deixar de tractar-nos com madrastra, i considerar com germana Catalunya.