la pala

El càstig corporal està prohibit als centres d’entrenament militar dels Estats Units i ja no es pot utilitzar com a condemna per un delicte. Està prohibit en els programes d’educació primerenca per a famílies amb pocs ingressos, coneguts com Head Start, i a la majoria de centres de detenció juvenil. No obstant això, en molts estats dels Estats Units hi ha un lloc on està permès donar cops a les natges i a la cara: l’escola.

Actualment els càstigs corporals són legals a les escoles públiques de dinou estats dels Estats Units, principalment els del sud, i també estan permesos a les escoles privades d’un total de 48 estats. Els estudiants normalment reben els cops donats amb una mena de pala de fusta que pot arribar a fer 60 centímetres de llarg i diversos d’ample.

Resolució judicial

Aquesta pràctica continua sent legal arran d’una resolució del Tribunal Suprem de l’any 1977 sobre el cas conegut amb el nom Igraham contra Wright: uns pares van demandar una escola pública de Florida pels cops de càstig que el seu fill de 14 anys havia rebut de mans del director. El tribunal va dictaminar llavors que el càstig corporal a les escoles públiques era constitucional, cosa que suposa que cada estat pot establir les seves pròpies regles sobre les mesures físiques per disciplinar els estudiants. Des de llavors, cap altre cas ha arribat al Tribunal Suprem.

Malgrat que 19 estats permeten el càstig corporal, hi ha districtes escolars dins d’aquests estats que rebutgen aquesta pràctica i fomenten altres formes de disciplina, o deixen que els pares decideixin les mesures que cal prendre: això ha fet desaparèixer les agressions físiques dels col·legis. L’estat de Carolina del Nord, on es permetia el càstig corporal, va votar a l’octubre en referèndum prohibir aquesta pràctica. Per tant, ha quedat erradicada, tot i que tècnicament continua sent legal.

Però en alguns llocs, especialment a les zones rurals, el càstig corporal als infants està acceptat socialment, i fins i tot els pares defensen que és millor clavar quatre bufetades a un nen en alguns moments. “Les escoles que encara recorren al càstig corporal realment el defensen i el professorat està convençut que funciona per canviar la conducta dels alumnes” tot i que “no hi ha cap investigació que ho demostri”, afirma Elizabeth T. Gershoff, professora de desenvolupament humà i ciència familiar a la Universitat de Texas, que ha estudiat els mètodes físics de disciplina a les escoles públiques dels Estats Units.

Un informe recent de l’Oficina per a la Responsabilitat del Govern (GAO), en el qual es van analitzar dades a escala federal de l’any escolar 2013-2014, destaca que els estudiants negres i els alumnes amb alguna discapacitat pateixen càstigs corporals molt més sovint que els seus companys. Un estudi anterior publicat a la revista Social Policy Report, que analitzava estadístiques de l’any escolar 2011-2012, confirmava aquesta realitat. Segons aquest estudi, tant a Alabama com a Mississipí era cinc vegades més probable que els nens negres rebessin un càstig físic que no pas els blancs. Totes dues anàlisis van posar en evidència que els nens tenien més probabilitats de ser castigats amb cops que les nenes.

Algunes iniciatives

Els dos últims anys els estats de Tennessee i Louisiana van aprovar lleis que prohibeixen el càstig físic als estudiants amb discapacitat, però no pas als altres. “És una patata calenta. Ningú vol tractar aquest tema”, declara Anna Caudill, directora de Post Adoption Learning Services, una organització que defensava l’aprovació d’aquesta llei. “La gent vol tenir la potestat de disciplinar els seus fills com millor li sembli”, argumenta.

Nou Mèxic va prohibir els càstigs físics el 2011, però no hi ha hagut cap altra prohibició similar a nivell estatal des de llavors. També s’han frenat esforços en aquest sentit a nivell federal. S’han presentat diversos projectes de llei al llarg dels anys amb aquest objectiu. El més recent va ser el 2017. Però de moment no s’ha celebrat cap debat ni cap votació sobre el tema a la Cambra de Representants, segons explica la professora experta de la Universitat de Texas. “Crec que una de les raons per les quals no ha avançat la legislació en aquest sentit és perquè els ciutadans no són conscients que això encara passa a les escoles”, opina. “La majoria dels nord-americans probablement assumeixen erròniament que aquesta pràctica és il·legal a tot el país”, conclou