La supèrbia, aquesta ostentació de creure’ns superiors provocada per un deliri al qual els éssers humans som, malauradament, tan propensos, genera grans desequilibris tant en l’interior de la persona con en l’entorn. Diguem-ne pecat, diguem-ne trastorn mental lleu (que pot esdevenir greu), aquesta immoderació dels propis desitjos es dibuixa també en un afany de poder, en una plasmació de modelar el món segons una jerarquia mental on el superb se situa al capdamunt. L’alteració del medi a causa de la supèrbia, no obstant això, acostuma a succeir d’una forma aliena als desitjos del superb, que ha d’emprar tota la seva energia a evitar l’inevitable. Passa a la política, passa a la família, passa a tot arreu.
Culturalment, encara ens domina un esquema traçat des de fa segles per la supèrbia: la piràmide dels éssers vius, on, orgullosos, satisfets de nosaltres mateixos, ens situem a dalt de tot. Som els éssers més evolucionats del planeta, ho sabem i ho anunciem cada vegada que podem, tot i que no deixa de ser un mer anunci autoreferencial: cap altre ésser viu sembla escoltar-nos ni entendre-ho.
Gràcies als estudis científics, fets de paciència i dedicació, podem anar contradient altres estudis científics que en èpoques determinades van solidificar-se en nom de la ciència, sinònim de veritat. Avui sabem que l’única veritat de la ciència és la seva capacitat d’endinsar-nos en el misteri de la vida, i només quan s’allunya d’aquest propòsit i de les altres arts que tenen la mateixa funció, esdevé caricatura i dogma -o, per no sortir del tema, pura supèrbia-. Quina és la manera com la ciència combat una imatge tan arrelada, i que ella mateixa ha contribuït a propagar, com és la de la piràmide dels éssers vius, amb els humans al capdamunt? Doncs començant a valorar els que estan per sota: primer va ser el torn de la resta d’animals, i ara toca estudiar, profundament, el món vegetal. ¿Són les plantes organismes passius, faltats de sensibilitat i de qualsevol tipus de comportament individual i social? Si som hereus d’aquesta poca atenció que dediquem al món vegetal, donarem una resposta afirmativa. Per trencar estereotips, però, podem atansar-nos amb parsimònia, com fan les plantes cap a la llum, cap als estudis recents que demostren tot el contrari.
Una bona manera és el llibre Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal (Galaxia Gutenberg). Escrit de manera àgil i divulgativa per una de les màximes autoritats mundials en el camp de la neurobiologia vegetal, el professor florentí Stefano Mancuso sintetitza tots els estudis que s’han realitzat amb la intenció d’enderrocar piràmides imaginàries i situar-nos en l’espai on realment vivim: un planeta esfèric on entre el 99,5% i el 99,9% de la seva biomassa (és a dir, el pes de tots els éssers vius de la Terra) correspon a les plantes. Dit d’una manera que hauria de rebaixar-nos la supèrbia, només entre el 0,5% i el 0,1% de la massa total de la vida està integrada pels animals i d’aquesta irrisòria xifra un percentatge encara més petit el constitueix l’ésser humà. Amb aquestes dades, Mancuso conclou: “Si demà les plantes desapareguessin de la Terra, la vida humana duraria poques setmanes... Si, en canvi, fóssim nosaltres els que desapareguéssim, les plantes tornarien a apropiar-se de tot el territori i en poc més d’un segle tots els signes de la nostra mil·lenària civilització quedarien coberts de verd. La nostra dependència de les plantes es tan gran que fem tot el possible per oblidar-ho. Potser no ens agrada recordar que la nostra supervivència està lligada al món vegetal perquè això ens fa sentir dèbils”, sentencia el neurobiòleg.
La supèrbia encega, i com qualsevol altra malaltia hem de recórrer a les plantes per trobar-ne la medicina. On, si no? El llibre ens dóna una altra dada: coneixem només entre el 5% i el 10% de les espècies vegetals del planeta i d’aquestes en traiem el 95% de tots els seus principis medicinals. I cada vegada són més les evidències dels beneficis de la seva presència en la disminució de l’estrès, l’augment de la concentració en estudiants o la recuperació de malalts que tenen accés visual a jardins.
Sabem també el gran impacte de les plantes en la descontaminació del medi i dels estudis que s’estan fent dels seus sistemes de comunicació i socialització per desenvolupar noves aplicacions tecnològiques fins ara impensables, com les xarxes de tipus vegetal que formarien una mena d’internet vegetal i que serviria per anunciar l’arribada de núvols tòxics, informaria sobre la qualitat de l’aire o el sòl, o avisaria de terratrèmols i allaus. Tota aquesta aplicació de la idiosincràsia vegetal ha hagut de superar els prejudicis de veure les plantes com a inferiors, faltades d’intel·ligència. Per Stefano Mancuso, aquesta és la clau: “Què és més sensat? ¿Convertir la intel·ligència en un baluard en defensa de la nostra diferència respecte a la resta d’éssers vius o admetre que el fet de ser intel·ligents ens uneix a les altres espècies dels regnes animal i vegetal? Tots els éssers vius estan cridats constantment a resoldre qüestions que, a efectes de la seva existència, no difereixen gaire de les que nosaltres afrontem”.
La planta és modular i no té òrgans vitals aïllats, ja que cap part és indispensable, però que no vegem els seus ulls o el seu cervell no vol dir que no disposi dels mateixos cinc sentits que nosaltres (de fet en té quinze més, com apreciem al llibre). En definitiva, un regal per disminuir la nostra supèrbia i, així, atorgar a les plantes la dignitat que es mereixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada