“A les cinc del matí han marxat a l’aeroport dos membres de la unitat canina amb dos gossos i un tècnic amb un drone de vigilància per afegir-se a les tasques de rescat”, explica a l’ARA el brigada Pons, de l’equip de la Unitat Militar d’Emergències (UME) de l’exèrcit espanyol, al vestíbul de l’Hotel Dwarika’s, on hi ha la delegació diplomàtica espanyola que ha vingut de Nova Delhi. “Després d’hores d’espera i disputes entre els pilots indis i nepalesos, l’equip de militars no ha agafat l’helicòpter [que havia de sortir a aquella hora]”, va confirmar a l’ARA el cònsol, Emilio Contreras.
En aquest luxós hotel de Kàtmandu també hi ha allotjats des de diumenge els 46 efectius de la UME i els seus sis gossos. “En el vol de reconeixement de dissabte vam veure que el camí era més o menys transitable, tot i que inestable, i això ens va donar esperances”, explica el brigada Pons. “Farem tot el que sigui a les nostres mans. I buscarem durant el temps que calgui buscar”, assegura aquest militar, malgrat que reconeix que a mesura que passen els dies “serà més difícil que es mantinguin amb vida” els sis espanyols encara desapareguts, després que ahir es trobés el cos sense vida de la catalana Roser Palau.
Un autobús amb un segon grup de 17 militars de la UME sí que va sortir, però amb dues hores i mitja de retard. La seva missió era portar fusta al poble de Chapagaung, al sud de Kàtmandu, per apuntalar tres habitatges afectats pel terratrèmol i permetre així que les famílies hi entressin a recollir les seves poques pertinences sense arriscar-hi la vida. “Estan desesperats. No tenen res i hi entraran sigui com sigui jugant-se la vida”, diu el brigada Pons. “Som aquí perquè hi ha espanyols desapareguts, però també volem ajudar els nepalesos”, afegeix. Però l’equip de la UME ha hagut d’aprendre a la força que, al Nepal, cal agafar-s’ho tot amb paciència oriental. Qualsevol tasca s’alenteix per un motiu o un altre.
L’equip tenia previst sortir a les 6.30 del matí, hora local, però l’aprovació de la caserna general de l’exèrcit nepalès i el seu oficial d’enllaç trigava a arribar. “Hem decidit sortir sense l’ordre perquè no podem esperar més”, confirmava el tinent Fernando Olalde, agregat militar de l’ambaixada.
La primera parada tècnica és per tallar i carregar els taulons de fusta que es faran servir per apuntalar les cases. S’hi estan un parell d’hores per temes de paperassa i perquè només porten euros per pagar i caldrà buscar una casa de canvi. La més pròxima és a més de 15 quilòmetres de distància. L’oficial d’enllaç nepalès, que ja s’havia donat per perdut, apareix de sobte. El troben per casualitat en una carretera dirigint el trànsit, i se suma a l’expedició.
Per fi arriben a Chapagaung, però els problemes no s’acaben. Un grup de militars surt de l’autobús i es reuneix amb els seus col·legues locals a la caserna. Les cases que havia d’apuntalar la UME, que ja hi havia enviat un equip de reconeixement el dia anterior, no reben el vistiplau. El problema és que són a la carretera principal, l’única via d’entrada i sortida del poble, i les autoritats no estan disposades que els camions dels espanyols bloquegin la via durant les hores de més congestió de trànsit. Són les 14.00 hores i encara no han començat a treballar. Un petit grup s’avança per tornar a fer un reconeixement i triar altres habitatges, encara que sigui perquè tenen els camions plens de taulons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada