desapareixer

El sociòleg i antropòleg francès David Le Breton (1953), professor a la Universitat d’Estrasburg i autor de diversos llibres, ha publicat recentment Desaparecer de sí (Siruela), on destaca les nombroses temptacions per desprendre’s de les obligacions d’una identitat que, a vegades, esgota.

“A les nostres societats -diu aquest autor- sens dubte la vida és menys dura que abans, però la feina de ser un individu és més complicada per a un gran nombre de persones, sigui quin sigui el seu estatus social o les seves referències culturals. En una societat en què s’imposen la flexibilitat, la urgència, la velocitat, la competitivitat, l’eficàcia, etcètera, ser un mateix no es produeix de forma natural, ja que cal en tot moment estar al món, adaptar-se a les circumstàncies, assumir la pròpia autonomia, estar a l’altura”.

A causa d’aquest sobreesforç permanent, socialment controlat per la nostra exposició constant a aquesta realitat selfie, “la feina de ser un individu és feixuga, sobretot quan precisament es tracta d’esdevenir un mateix, i s’enfronta a una multitud de possibilitats per construir-se on només es poden comptar amb els propis mitjans”, continua Le Breton.

Segons la seva visió, l’individu hipermodern ja no disposa d’un marc polític per afirmar-se en una lluita comuna com podia haver existit en el passat, almenys d’una manera tan uniforme, ni d’una cultura de classe i un destí compartit amb altres que fonamenti i ompli totes les capes identitàries, les solapi i fins a cert punt ens faci oblidar que en realitat som més una construcció permanent que un fonament immutable. Més que mai, la nostra època propicia l’enaltiment de la individualització i l’orgull de triar el que volem ser, de seguir els somnis. Tanmateix, com assenyala el sociòleg francès, “situar-se sota l’autoritat d’un mateix implica la renovació incessant de tota una sèrie d’habilitats i de recursos interns, constitueix una font d’inquietud i d’angoixa i requereix un esforç constant”.

Abstenir-se d’un mateix

En el llibre Desaparecer de sí no només ha volgut reflexionar sobre aquesta característica contemporània en què els discursos sobre la identitat són cada vegada més predominants, sinó que també segueix les múltiples pistes de la desaparició d’un mateix, el que ell anomena “els estratagemes dels nostres contemporanis per lliscar de la malla del teixit social i renéixer en un altre lloc amb una altra versió d’un mateix, o bé esborrar-se en la discreció, la solitud, l’absència...” No és un manual de com desaparèixer (cada vegada més pàgines web expliquen com fer-ho), sinó un aprofundiment en aquesta temptació d’absentar-se d’un mateix, encara que sigui per uns moments, i que Le Breton denomina “blancor” i defineix com “un estat d’absència de si més o menys pronunciat, un cert comiat del propi jo, per la dificultat de ser un mateix”. “En tots els casos -escriu Le Breton- el que es vol és reduir la pressió. L’existència no és sempre evident; ben al contrari, sovint és una fatiga, una contradicció. La blancor respon al sentiment de saturació, d’empatx, que experimenta l’individu”. Una mena de “resistència a l’imperatiu de construir-se una identitat en el context de l’individualisme democràtic de les nostres societats”. “Entre el vincle social i el no-res, dibuixa un territori intermedi, una manera de fer-se el mort per un moment”, diu.

Aquesta blancor pot ser puntual, com quan busquem dormir. “Dormir -diu Le Breton-és un truc per eludir el repte d’haver d’assumir la pròpia existència en tot moment. La cerca obstinada de la son afavoreix una desaparició regular d’un mateix sense que calgui donar explicacions als altres”. O també quan ens deprimim, que, segons el sociòleg francès, és el mitjà que trobem, sense ser-ne conscients, per abaixar el ritme. “És una de les formes més intolerables de la desaparició de si -explica-, ja que l’individu perd tota referència durant un temps llarg. Però es tracta també d’una reserva d’aire fresc per tornar un dia a la vida amb una visió de conjunt més completa, havent retrobat les ganes de viure i disposat per fi a assumir el fet de ser un mateix. El pes de la individualització, la necessitat de fer l’esforç de ser un mateix en tot moment i de crear-ne les aparences en la vida social, està sempre amenaçat per la depressió, però també per una forma més discreta: la impersonalització, que consisteix a no prestar-se més a la comèdia d’estar sempre disponible per als altres”, conclou.

De la religió a la literatura

Malgrat que el llibre només ho apunti i no hi dediqui cap apartat, probablement són les religions les que tradicionalment han donat a l’individu la possibilitat d’aquesta dissolució del jo, tot i que, com assenyala Le Breton, la diferència amb la necessitat secular està en la finalitat: “Desfer-se d’un mateix en aquest context implica perdre la identitat limitada d’home o dona, però participar a canvi en la identitat infinita de Déu”.

Tant la literatura com el cinema s’han fet ressò de personatges amb aquesta necessitat de desconnexió, i al llibre l’autor repassa molts dels exemples del que sens dubte és un reflex de la necessitat vital de moltes persones. “La vida social -diu aquest sociòleg- només és possible a través de la capacitat de l’individu per fer-se càrrec d’una successió de rols diferents segons el públic i el moment, mentre es manté una unitat. Ser un mateix no és més que un sentiment, una creença necessària, un esforç conscient. La identitat que serveix de fonament a la nostra relació amb el món ens sembla segura, irrefutable, però no hi ha res més vulnerable, més amenaçat per la mirada dels altres o pels esdeveniments de la història personal”, adverteix, i afegeix: “Cadascú de nosaltres està fet de l’imprevisible més que del probable. Cada instant que passa deixa darrere seu una infinitat de vides possibles que han estat a punt de ser”.

Per a Le Breton, d’una manera o altra, la desaparició d’un mateix, encara que sigui momentània, implica un alliberament de les innombrables limitacions de la temporalitat social, i alleuja la tensió d’interpretar, constantment, una identitat homogènia i closa.