Sense ficcio, va tractar el tema dels mes de 344000 mil tombes qui hi han enterrades al Valle de los Caidos, en el monument, únic a Europa encara que recorda a un dictador. El pitjor de tot es que estan enterrats al costa del botxi, en un cas tambe únic d'humiliacio perpetua.Era tan punyent i foragitat, tan injust i cruel que el van veure 541000 espectadors a Catalunya. Denigrat la hipocresia i falsedat del conservador del mausoleu, explicitat la falsa permisitivitat dels familiar a qui robaven els cosos de les foses comunes i en feien caixes de 5, nacionals o republicans i que alguns encara guarden al garatge de casa seva. No menys insultant la del monjo Abat benedicti que te cura de les animes que va dir a uns periodistes suecs que mai ningú se'l li havia queixat. El mes emotiu la frase que dona el títol de Joan Pinyol. Perque fins ara nomes s'ha pogut rescatar 133 cosos de navarresos per mediació de Xavier Tussell en l'epoca de de UCD. S'ilustre el documental, mes moral que ideològic, amb les factures dels refrescos que es prenien els pobres desgraciats que espoliaven els cementiris. Llàgrimes mirant fotografies en una barreja de victòria i dolor, d'amor i vergonya. Una cursa plena d'obstacles i que va pagar be el jutge Garzon. La camara, es l'unic instrument que te el Joan per arribar a les despulles del seu avi, en mig 'd'una manca absoluta de humanitat i misericordia. A veure si ho aconsegueix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada