la neu

la neu. Feia tan de temps que no esquiava que ja no la recordava. Hem anat a passar dos dies a LLivia casa el Jaume i la Montse. Les muntanyes cobertes encara i unes pistes adequades al Jaume i a mi. L'alegria de veurem deslliçar per una pista verda va ser infinita. Encara puc. Un cel blau, un sol resplendit i un núvol penjat comun estel marcant el camí. De fet va ser molt curt. El material, amb molts anys a sobre, les Nordica del Jaume e s van començar a obrir a mitja baixada. Ell va baixa a peu i jo dibuixant esses a la ja neu tova del mig mati. Era un bon moment per dir prou a l'esport que feia 10 anys havia abandonat. Les cames podrien fer figa en qualsevol moment i jo com deia un monitor esquia a lo Burro. El mati ens va portar a un restaurant, el Trumfes, un tipus de patata de la Cerdanya on varem rematar la mini esquiada amb una amanida de formatge de cabra i tonyina tipus cuina japonesa de fusió. Al capvespre, assedegat per la llar de foc, sopeta de verdura que amb el bon temps no casta gaire de calentar. Un mal d'orella inoportú en va privar de la passejada i trobada amb amics i cosins de la zona

La neu ha despertat alguns muscles i ha desenganxat alguns cartilegs. La llar de foc es com la tele. Et quedes atontat mirant les flames i saps que es un foc que tu ja no portes dins, Que ja s'esta apagant. tant com havia cremat. Peró com la peli dels Groods, s'ha de sortir de la cova. Estem a dos hores deu minuts del paradís nevat. I d'aquella estoneta al balco prenent els 20 minuts de  vitamina E que necessitem els humans i que no esta a la farmàcia. Ni a la mes antiga del mon, que per cert visitarem un altre dia. Davant uns prats que seguiran quan el poble despareixi i uns arbres, que s'ha d'anar tallant per que  creixin mes i forts. Al costat una  casa tèrbola amb un passat negre. I enmig de la neu.