La captaire

Als pobles se'n veuen pocs de captaires, persones que demanen normalment per necessitat.Fins i tot si algú s'hi pose, de genolls que es com han de estar, li posarien pocs diners. Perque no aniria mal vestit del tot, no aniria brut. Seria molt com nosaltres, massa propera, massa del nostre canto.Fins i tot el potet on demanaria que possessim els cèntims seria de porcellana, aquell gerro que omplia de flors quan encara tornava d'excursio amb la seva família, els diumenges despres d'haver dinat a fora amb tren. De tant en tant s'aixecaria per desenrregollar les cames tot dient es que em mata estar tanta estona ajupida.No sabria que per no semblar una intrusa de l'almoina s'ha d'estar a terra, perque les que donen i poc, sempre ho fan des de dalt.Somriu avergonyida, quan agafanse a la paret torna a ser mes aprop de la vorera. Adopta aquella cara de no haver passat mai en vermell, d'haver educat als fills sempre de la millor manera, a tenir seny i ser complidor, ella que sempre havia aclucat el cap amb el marit o el cap del feina si en tenia per la feina i sempre havia estat agraida. El dia millor es el diumenge al mati. Si pot ser mentre li facis pena al vigilant de la porta dels grans magatzems que canvia de nom cada cop que obren la persiana . I a mes per que no beu vi d'un tetrabrick, no porta mocador i l'acompanya d' un gos de color brut. Enraona be, no te la mirada perduda i dona les gracies si li tires quelcom. Sembla que encara tingui casa que es on anirà per poder pagar els rebuts i seure una mica. D'alla haurà agafat la tassa del chin chan per no tenir que parar la ma, com feien abans els captaires del Serrat. Tampoc porta guants ni tan sols foradats. Cap el migdia mirara  de trovar una cadira al menjador social concertat. I practicament el diumenge s'haura acabat. Durant un moment recordara quan anava a dinar a Les Planes. I pagaven.