Paco de Lucia

Ho tocava tot i molt be. Flamenc, jazz, clasica, pop o etnica. Agafava qualsevol guitarra i millorava Rodrigo, ens meravellava amb Entre dos aguas o es feia reverenciar per McLaughling, Di Meola, o Pat Metheny. Detestava els assaigos. No entenia estar 8 hores tocant sense transmetre res al mon. Pero perque tenia l'excel.lencia i no era una questio de tecnica ni de disciplina sino instint. Un instint ferotge que el feia viure i no interpretar,sentir plaer i no potenciar altres musiques. El mes gran del segle XX de la musica espanyola amb Camaron i Morente, podia agafar qualsevol genere sencill i portar lo al mes excels de la organitzacio cultural. Mai va perdre la accesibilitat amb la gent ni el seu atractiu. Ajuntava el saber amb la passio, l'estudi amb l'alegria i l'actuacio amb el plaer. Les col.laboracions amb Camaron son incommensurables. Cap dels dos hauria arribat a on ho ha fet ,sense l'esperonament de l'altre. Mitiques sessions i concerts que ara nomes es podran repetir al paradis. Alla es veura amb mes brillantor despres d'haver deixat aquesta vall d'ombres. El geni d'Algesires, de 64 anys, diuen que va morir jugant amb un nen, en contate amb la natura. Paco de Lucia s'ha igualat a molts mestres de la musica. Les llegendes arriben a assemblarse als millors en algun moment de la seva vida. Pero segur i que per sempre en el moment de la seva mort.