oriol bohigas

Oriol Bohigas ha sigut l’ideòleg i executor de la Barcelona que coneixem, una ciutat amb un gran prestigi urbanístic al món. També és un intel·lectual compromès amb la reivindicació de les grans tradicions del catalanisme cultural: el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes.

A mitjans dels anys 90, és a dir, fa dues dècades, vostè va començar a declarar el seu independentisme interdependentista.

Fa molt que convisc amb la idea, sempre m’ha acompanyat com un ideal de Catalunya que un dia o altre s’hauria de fer realitat. El que passa és que he sigut pessimista molts anys. Durant molt temps he pensat que, si ens havíem d’atènyer als vots, Catalunya no era separatista ni d’esquerres. Una de les sorpreses més grans que he tingut a la meva vida és quan, de cop, en aquests últims anys, els burgesos, els empresaris i els milionaris han començat a dir que eren partidaris de la sobirania. La gent no se n’adona, però avui quan es parla de política ja partim de la premissa que això de la independència és normal.

¿El canvi ha vingut, doncs, per la incorporació de la dreta?

S’ha creat un nou terreny d’implícits del sobiranisme compartits per molta gent. Però no ens enganyem, les grans decisions de canvi han vingut sempre de l’esquerra.

Amb Maragall en parlaven, d’això?

No en parlàvem gaire, parlàvem de la ciutat. Els últims anys una mica més: l’aportació més important de Maragall en aquest terreny ha sigut crear la possibilitat i l’ambient col·lectiu d’una posició catalanista d’esquerres. I la conversió de Catalunya en part es pot atribuir al fracàs del nou Estatut que va intentar Maragall, però en part també al fracàs de totes les polítiques tronades anteriors, tant del pujolisme com del catalanisme en general. És evident que quan un país o nació reclama un tractament social, econòmic i cultural millor i no se’n surt, una part de la culpa ha de ser pròpia. Dit això, la culpa plena no es pot donar al que ho intenta. Al final, qui no ho concedeix és més decisiu.

Vostè ha tingut una gran activitat internacional. ¿Com es veu a fora la reivindicació catalana?

Es veu malament. No s’entén. És molt difícil d’explicar. Si els parles de separació, la gent arrufa el nas. I quan intentes fer una mica d’explicació històrica, encara ho empitjores. Per a molts és difícil saber on era la modernitat el 1714, si del costat dels borbons o dels àustries.

I després hi ha l’assumpte del nacionalisme.

Sí, per això jo sempre m’he declarat no nacionalista i sí independentista. Els contraris a la possible sobirania de Catalunya utilitzen de manera falsa la igualació entre catalanisme i nacionalisme, identificats com a pensament excloent, conservador i associat finalment al nazisme. Ho hem vist amb Felipe González.

El seu independentisme està associat a un esperit republicà i al triplet de la tradició cultural de Modernisme, Noucentisme i avantguardes. Amb què es queda?

El moviment cultural més potent de la societat catalana burgesa és sens dubte el Modernisme, que va suposar posar el peu en la profunditat i l’estabilitat més forta de la cultura i quedar-s’hi gairebé com una actitud presidencial. El Noucentisme va sortir d’una posició a favor del classicisme, però entenent-lo com una eficàcia política i cultural a partir dels principis que el país ja havia adoptat amb el Modernisme. I va portar unes actituds i una solvència extraordinàries.

¿Amb quina figura política es quedaria de la història contemporània de Catalunya?

No ho sé. La pregunta és massa interessant. Estic a punt de dir Prat de la Riba, però és difícil. Sobretot també perquè Catalunya, i també Espanya, s’han trobat en situacions molt difícils de guerra i dictadura. Per exemple, després de la Guerra Civil ja no saps si la voluntat culturalista de Prat de la Riba té cap sentit.

¿Algun pronòstic per al 27-S o per a l’endemà?

Estic desorientat. Aquesta voluntat neodemocràtica de no fer sortir líders i basar les ofertes en idees fa que no hi hagi ni una cosa ni l’altra. I tampoc no es nota una gran mobilització. No sé si sóc optimista o pessimista, depèn del dia.