Records

Ahir varem al cine club, Cinema Paradiso, una preciosa historia d'amor, a les persones i al cine. No et desvetllaré totes les secuencies que emocionen, però si una que em va arribar molt: la dinamitatzio del cine, quan ja portava 6 anys tancat. Una historia per veure moltes vegades, com la de Mitjonets, el llop de Bailando con lobos, que semblen histories que mai no es desgasten i que necessitem tornar hi per recordar uqe els bons sentiments també mouen la vida.Sempre pots tancar els ulls i recordar altres ocasions en que la vas veure (recordo amb el pare i el Blai a Granada), o aquell febrer fred i solitari. Potser el mes difícil es veure aquestes veritables eines de recordar acompanyat, doncs per casdascu es una cosa diferent.Una sala, envoltat d'amics. alguns per feien marxen abans. El riu del voral de l'hotel baixa silenciós i si no fos per la gresca aliena d'altres interessos, t'endormiscaries.Un sopar poc però suficient havia donat brillantor a algunes pells poc pasades encara per la paella de la sorra marinera. El nostre silenci era gairabe absolut i les cares tornaven a reflectir els nens que haviem estat. Com en el balanceig d'una barca, la sala de projecció ens il·luminava com un far que indicava la direcció cap on cali anar.