Mexic

Els enyorats Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, que van viure bona part de l’exili a Mèxic, explicaven moltes anècdotes d’aquest país. Eren tan divertides que jo em pensava que se les inventaven, però quan hi vaig viatjar vaig comprovar que es quedaven curts, ja que en aquell país hi ha molt més realisme màgic del que ens podem arribar a imaginar.

Ho vaig confirmar un dia que vaig anar a parar a un poble anomenat Jalcomulco, no gaire lluny de la ciutat de Veracruz. Algú m’havia dit que al riu Los Pescados s’hi podien fer esports d’aventura, però un cop allà em vaig deixar seduir per un paisatge en què els boscos s’alternaven amb les plantacions de cafè, mango, blat de moro i canya de sucre, i per la calma d’un poble que semblava sorgit de les pàgines de Cien años de soledad.

Recordo que allà vaig pensar que Octavio Paz, escriptor premiat amb el Nobel de literatura el 1990, tenia tota la raó quan va escriure que Mèxic és un país en el qual “conviuen no tan sols diferents races i llengües, sinó també diferents nivells històrics”. Jalcomulco, en efecte, era com si s’hagués escapat d’un altre segle. Després de visitar el cementiri, guarnit amb un excés de flors i de colors, com sol passar a Mèxic, vaig anar a buscar una bona ombra a la plaça del poble, a prop d’una petita capella. Fins aquí res d’estrany, ja que els cementiris i les capelles abunden a Mèxic.

Estava assegut al terra quan un camperol amb un barret de palla se’m va acostar i em va explicar la història de la Virgen del Mamey, una marededéu que, segons em va dir, venerava tot el poble. Tot havia començat el 1997, quan uns homes del poble estaven descarregant un camió de fruita a la plaça. Quan ja en quedava poca, el camperol havia vist que en el paper de diari que hi havia al fons d’una caixa de mameis havia quedat gravada una imatge de la Virgen de Guadalupe. Es va quedar tan astorat que va avisar tothom. Quan els altres van mirar la imatge, un descregut li va dir que allò era tan sols un efecte del polsim de la fruita sobre el paper de diari, però ell, mogut per una fe pètria, es va deixar caure de genolls al terra i va jurar que li faria una capella a aquella marededéu.

L’home va construir la capella amb les seves mans i, quan la va acabar, va posar al mig de l’altar la caixa de fruita amb el paper de diari on havia quedat reflectida la imatge de la Virgen de Guadalupe. “El mossèn del poble va voler portar la imatge a l’església -em va explicar-, però durant el trasllat el paper es va arrugar i la imatge desapareixia. Vist això, va optar per deixar-la a la capella”. No sabia si creure’m aquell camperol, però quan va acabar l’explicació em va fer entrar a la petita capella de la plaça. Era molt senzilla, d’una sola planta i pintada de blanc de dalt a baix. A l’altar, tal com m’havia anunciat, es veia una marededéu pintada sobre un paper de diari posat al fons d’una caixa de fruita.

Quan li vaig fer notar que es notava molt que la imatge estava pintada sobre el diari, l’home va arronsar les espatlles i em va dir: “La primera marededéu es va esborrar amb el pas del temps... i vaig tenir la idea de pintar-la. No és el mateix, ja ho sé, però cada any al maig fem unes grans festes en honor de la Virgen del Mamey i no perquè s’esborrés la imatge havíem de prescindir-ne”.

Em va semblar un bon argument. Tot sigui per la festa! El vaig felicitar de tot cor i li vaig prometre que un mes de maig, al cap dels anys, tornaria a Jalcomulco per viure les festes. Encara no ho he fet, però sempre que arriba la primavera penso que hauria d’anar a Jalcomulco a visitar la Virgen del Mamey.