l'esmorçar

S'ha d'esmorçar. De petits mes i dos cops. Alguna cosa per sortir de casa i despres a mig mati per no arribar al dinar mort de gana. Saps que a Catalunya es dina tard. L'avi quan treballava sempre nomes menjava a mig mati, si pot ser les 11,23, que es la mitja europea. Ara ho faig, ho procuro, esmorçar dos cops. Al llevarme fem un cafe, jo curt, la Rosa llarg o america, amb alguna pasta o galetes maries. Al pis de baix de casa seva es un obrador, un forn. Hi de vegades hi compra croissants, ensiamades, xuxos, donuts o alguna altre marranada. De nou a onze m'agrada ara escriure alguna cosa, llegir el diari, radio o magazine televisiu i contestar face i correos. I ve el segon esmorçar. El primer del ranking es un pa amb tomaquet amb truita francesa. Pero sempre acaba sient un franfurt, de fuet o lloganissa, de bull, de butifarra blanca o negre, pernil dolç o salat i fins i tot formatge o sobressada. He volucionat del cacaolat a la cocacola, fins que un dia em vaig passar a la cervessa de poma i despres a la sense alcohol. Si hi ha temps i el lloc es tranquil, sigui casa o bar, un carajillo (cigalo) de cognac, encara qe diuen que ha de ser de rom. Per descansar una estona mes. El dinar t'ha de deixar el cap clar per poder llegir una mica a la tarda. Si hi ha lum i claror.