plaça de la Merce

Queden tres hores perquè el Barça s’enfronti a la Juve en el partit de la final de la Champions. Passejo Rambles avall per copsar l’ambient i com qui no vol la cosa arribo fins a la plaça de la Mercè, un lloc on precisament, abans de l’etapa Laporta, el club tenia la tradició d’oferir els seus títols a la patrona de Barcelona. Quan escric aquest article el Barça ja és campió d’Europa i la basílica sap que, una vegada més, no hi haurà cap ofrena. Ara les copes es passegen en una rua i s’ofereixen a la ciutat. L’onada de laïcisme, però, no només va afectar el Barça. Cada any que passa la tradicional missa per les Festes de la Mercè és testimoni d’alguna baixa política voluntària. La més sonada, la del qui va ser president del grup municipal socialista i futur gerent de l’Ajuntament, Jordi Martí, que fa dos anys no hi va anar per donar suport a la laïcitat de les institucions públiques.

L’església, doncs, ha perdut part del seu protagonisme i els únics visitants que rep, a banda dels turistes despistats que busquen Santa Maria del Mar, són la gent gran del barri que cada dia va a missa. És una plaça rectangular, amb molt edifici i poc arbre. L’únic toc de color verd és al costat de la font de Neptú, l’altre focus d’atenció, que està vigilada per quatre alzines.

La verdor, però, no només és als arbres. També és d’una verdor molt sospitosa el color de l’aigua acumulada en aquest brollador. No em vull imaginar quina mena d’éssers vius deuen viure-hi al fons. Pensar en la possibilitat de caure-hi per error em regira l’estómac. I ves que no hagi passat alguna vegada, perquè a la plaça de la Mercè, si vols seure-hi sense pagar, només ho pots fer als límits de Neptú, posant el cul en uns marges de marbre bruts, amb restes de beguda i menjar i amb una ferum de pixum gens agraïda.

Em ve a la memòria la pel·lícula El perfum, inspirada en la novel·la de Patrick Süskind, que va rodar les escenes del mercat del peix on neix i mor el Jean-Baptiste en aquesta plaça. Per tant, si no vols marejar-te amb el perfum que emana de Neptú, l’altra opció és seure a l’única terrassa que hi ha i pagar la consumició. I així ho faig. La Noemí Gil fa dos anys que és cambrera d’aquesta terrassa, curiosament, compartida per dos locals de nom diferent però mateixa caixa. “La gent no hi fa vida”, em diu, i afegeix que no fa gaire una protectora d’animals va muntar-hi unes paradetes perquè la gent adoptés gossos: “I no va venir ningú!”, s’exclama. A la taula del meu costat un grup de joves estan organitzant uns campaments per a nens de famílies amb risc d’exclusió social. Són voluntaris del Centre Obert Compartir i l’Associació Gabella, vinculada als Germans Maristes. Set noies i un noi, ell amb la samarreta d’Abidal per si de cas a la nit hi ha festa grossa. Em suggereixen irònicament que, si vull una plaça concorreguda, me’n vagi a Can Tripi, en referència a la plaça George Orwell, molt a la vora i coneguda per ser punt de reunió de drogoaddictes.

Des d’on estic asseguda, amb la basílica de la Mercè a l’esquena i Neptú mirant-me de cara, veig l’edifici del Registre Civil, i recordo que va ser el primer lloc que vaig visitar tot just sortir de l’hospital per inscriure-hi la meva filla. Quin lloc. S’hi accedeix per una altra plaça, la del Duc de Medinaceli, però la banda que dóna a la Mercè és on hi ha les sales de casaments i jures. “Molts dies hi ha nuvis fent-se fotos, i fa bonic”, diu l’Esperanza Ramos. Me la trobo a la porta de l’església, acompanyada del Carles Ponsa. Tots dos estan demanant la voluntat a tothom qui entra. Són amics i tenen bona relació amb el rector, que els deixa posar-se a l’entrada. Ell, a més, hi fa algunes feienetes i reparacions quan cal, i ella en fa la neteja. “Durant 16 anys vaig ser la Cleòpatra de les Rambles -m’explica-, però la normativa sobre estàtues humanes em va obligar a plegar, perquè no vaig obtenir la plaça”.

Em confessa amb enyorança que es guanyava molt bé la vida. “Feia 12 hores diàries i em treia uns 100 euros. Ara en un dia amb prou feines en guanyo 13”, em diu. I abans de marxar, perquè hi ha un partit a punt de jugar-se, faig un cop d’ull a la pancarta que penja de l’edifici de Capitania. “Día de las Fuerzas Armadas. Acuartelamiento El Bruch. Entrada gratuita ”. I el soldat que fa guàrdia a sota el cartell m’indica que si vull passar ho he de fer per l’altra banda. S’ha ben confós.