una noia al laboratori

És divendres, són les 7 del vespre i encara sóc al laboratori. Fa unes hores, repassant unes dades de fa temps, he trobat inesperadament la resposta a una pregunta a la qual donava voltes des de feia un any. Ha sigut un d’aquells rars moments de la vida científica en què pots dir: “Eureka”. Però no ha sigut com si de sobte un focus es projectés sobre les fotos de les cèl·lules que estava mirant i aclarís tot el misteri.

¿El premi Nobel Tim Hunt afirmaria que en aquesta situació hi ha probablement molta tensió sexual? Al cap i a la fi, sóc una dona, i el Dr. Hunt, que és bioquímic, va dir en un congrés a principis d’aquest mes que el “problema amb les noies” dels laboratoris és que “te n’enamores, elles s’enamoren de tu i, quan les critiques, es posen a plorar”. Per tant, segur que li hauria fet por la possibilitat que dos científics estiguessin sols al vespre, sobretot tenint en compte que el poder afrodisíac de la revelació científica els alliberaria de les inhibicions.

Crec que, en el fons, a Hunt no l’amoïnen els embolics romàntics dels humils becaris. El seu “problema amb les noies” prové probablement de la seva experiència com a investigador principal i cap d’un laboratori independent. Com que aviat el van censurar pels seus comentaris, es va veure obligat a dimitir de professor honorari i d’uns quants comitès prominents, la qual cosa indica que les institucions es prenen molt seriosament el problema de la discriminació de gènere. Tot i així, les dones encara estan infrarepresentades en l’escalafó superior de les biociències, tot i que la paritat de gènere es respecta més en els nivells de primer i segon cicle. Crec que les declaracions de Hunt ens donen una pista sobre una de les raons que dificulten la carrera professional de les dones.

La ciència del segle XXI té moltes coses en comú amb el sistema medieval dels aprenents. Els científics joves, normalment estudiants que han acabat la carrera i becaris de postdoctorat com jo, entren al laboratori d’un respectat investigador principal, que poques vegades participa directament en l’experimentació però que està revestit de poders gairebé absoluts en matèria de contractació. Una científica jove no pot aspirar a crear el seu propi laboratori independent fins que no hagi acabat aquest llarg període de formació; de tota manera, però, sempre la coneixeran per la formació que va rebre al laboratori del Dr. Tal.

Per desgràcia per a les noies que es dediquen a la ciència, els científics més destacats poden tenir la sensació que no val la pena agafar becàries. Un estudi del 2014 publicat a les Actes de l’Acadèmia Nacional de Ciències arribava a la conclusió que, de mitjana, els científics agafen menys becàries en pràctiques que les científiques. Aquesta tendència s’accentua en els científics d’elit: els seus laboratoris són encara més propensos a afavorir els homes; en canvi, aquesta discriminació de gènere no s’observa als laboratoris d’alt nivell dirigits per científiques.

Animar les dones a formar-se sota la tutela d’una persona del seu mateix sexe no millorarà les coses, per la senzilla raó que no hi ha prou directores de laboratori. Segons aquest estudi del 2014, les dones constituïen gairebé la meitat dels estudiants de postgrau de les carreres de biociències, però només representaven el 21% de catedràtics. Pel que fa a l’elit científica, les dones hi ocupen una franja encara més petita: només dos dels 24 premis Nobel esmentats a l’estudi s’han concedit a una dona.

Sens dubte, hi ha molts homes que són acèrrims defensors del paper de les dones en l’àmbit científic, però d’altres professen obertament el seu escepticisme. Un científic amb qui vaig fer pràctiques em va dir que creia que les dones no estaven fetes per triomfar de debò en aquest camp perquè solien distreure’s per culpa de la família. Em va posar com a exemple la seva dona, una científica amb qui evidentment compartia una família.

Davant d’aquest panorama, pot passar que la noia que té la sort d’anar a parar a un laboratori de prestigi hagi d’aguantar moltes coses si s’hi vol quedar. Fa poc, una becària de postdoctorat va demanar consell a una columnista de la revista Science que ofereix orientació professional; tenia un problema: el seu tutor li mirava l’escot de la brusa. La columnista, la doctora Alice Huang, no només li va aconsellar que ho tolerés, sinó també que ho fes “de bon humor”. Aquesta resposta va desencadenar un gran escàndol, de tal manera que la columnista aviat se’n va haver de retractar. Tot i això, em vaig adonar que jo mateixa pensava que, per desgràcia, el consell de la doctora Huang era sensat. Guanyar-te l’enemistat del tutor et pot arruïnar la carrera professional.

D’entrada, has de demanar que et deixin una bata XL quan no et pots cordar la teva per culpa de la panxa de l’embaràs. Em vaig reincorporar al laboratori quan els meus bessons prematurs eren a la unitat de cures intensives neonatals; volia reservar-me dies de la baixa maternal per al moment en què me’ls pogués endur a casa. Només és, però, una de les moltes decisions difícils que altres dones ambicioses han de prendre en molts camps.

A les científiques el que ens distingeix és que ens exigeixen una formació d’alta qualitat. Per tant, mentre a les empreses que financen projectes científics hi pul·luli gent que considera divertit parlar contínuament del “problema de les noies”, les dones rebran una formació pitjor que la dels seus col·legues masculins, cosa que abocarà directament a un rendiment professional pitjor. Aquest és l’autèntic problema.