M’ha resultat molt interessant llegir la novel·la Corazón amarillo, sangre azul, d’Eva Blanch. És una ficció basada en fets -i, sobretot, en personatges- reals. La història comença quan una distingida i prestigiosa escriptora i editora barcelonina, gran i malalta, es presenta a casa del seu germà, un reputat arquitecte, per demanar-li acolliment per a l’últim tram de la seva vida. “Vinc a morir a casa vostra”, diu a l’estupefacta cunyada, una dona molt més jove que el marit i que és la narradora de tot plegat.
Preveia que llegir aquesta novel·la seria com un joc, que seria divertit anar identificant els personatges amb les persones de carn i ossos. I ho és. Però la novel·la m’ha sorprès amb un al·licient inesperat. Resulta que el dia que l’escriptora es presenta a casa del seu germà, el dia que arrenca aquesta història, és l’11 de setembre del 2014.
Eva Blanch ens relata com vivien la manifestació soberanista els barcelonins que no s’hi sentien identificats
Aquesta coincidència -real o literària- convida l’autora a referir-se a la jornada especial que va viure, aquell dia, la ciutat de Barcelona. La gran manifestació que va convertir la Gran Via i la Diagonal en una V gegant amb centenars de milers de persones vestides de groc o de vermell. Els protagonistes de Corazón amarillo, sangre azul no participen en la manifestació ni se la miren amb simpatia. Més aviat la suporten a desgrat, atrinxerats a la seva mansió de Pedralbes. No comparteixen el que ells anomenen “l’eufòria independentista” que viu el país, i la novel·la, per tant, ofereix aquesta altra visió dels fets.
Hem llegit i sentit la versió que els protagonistes, la majoria sobiranista, ha fet d’aquella històrica tardor del 2014. També hem tingut oportunitat de conèixer la mirada distanciada que la premsa internacional va projectar dels fets. I hem tingut, també, el relat que se’n feia des de Madrid, com ho veien “a l’altre costat”. I ara Eva Blanch ens relata com ho vivien els barcelonins que no s’hi sentien identificats. I ho vivien amb dosis d’escepticisme, de rebuig i, sobretot, amb un gran desconcert. Perquè en aquella mani que els desassossegava també hi participaven els nebots, alguns amics íntims, els parents, fins i tot una de les assistents, peruana. La febre s’havia encomanat a tot el seu entorn i ells vivien la multiplicació d’estelades als balcons com un missatge hostil. (Si l’estelada ja està descolorida, diu l’autora, resulta menys agressiva.)
No sentir-se convidat a la festa pot resultar molt incòmode. I més si no hi estàs acostumat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada