pablo carbonell

En Raúl, l’eficient cap de premsa de Blackie Books -l’editorial que li publica les memòries-, implora que li facin fotos més normals. Ho sentim, Raúl, però és que Pablo Carbonell (Cadis, 1962) no és precisament normal.

Ha dormit moltes nits al carrer. Recorda quina va ser l’última?És que el carrer és una ciència completa. I en part he defensat el carrer per enriure'm dels locals d'assaig perquè... [riu] no m'agrada assajar! M'agradaria que hi hagués més carrers. I més locals per tocar i per fer teatre. En fi, que el carrer no fos del ministre de Governació sinó que fos lloc de vida i ciutadà. Ara, l’última nit? No la recordo: deu haver passat molt de temps. Em devia llevar amb lumbàlgia i devia dir: s'ha acabat.

I com li ha anat?Bé, bé... Però quan tens domicili comença a perseguir-te Hisenda, la Unesco, els compromisos... Però, en fi, el gran gir de la meva vida va ser quan em vaig treure el carnet de conduir [riu fort]. 

Vostè i el compromís no han tingut una relació fluïda.Trobo a faltar quan era un adolescent indocumentat. 

I, acceptant que efectivament ho hagi deixat de ser, ¿quan situa el seu pas a l’edat adulta?Maleït sia! Doncs quan vaig entrar al món laboral, perquè em va sortir una feina a TVE. I estava acceptant que em lliguessin pel coll amb una cadena i una bola de ferro.

"'Caiga quien caiga' va ser una etapa molt dura, perquè competia amb mi mateix i em posava el llistó molt alt. Vaig patir molt d'estrès i em va costar la parella"

Molta gent el coneix per ser un dels reporters de 'Caiga quien caiga', però, a les seves memòries, del pas pel programa en parla molt de passada. No va ser una etapa dolça?És una etapa dolça perquè em va permetre pagar la casa. I va fer comprendre a la gent que, malgrat la primera impressió, era una persona responsable, capaç d'agafar avions i de ser a la porta dels llocs quan passaven coses. Però va ser una etapa molt dura, perquè competia amb mi mateix i em posava el llistó molt alt. Vaig patir molt d'estrès i em va costar la parella. O sigui, no és tan bonic com es veia a la televisió, però hi estic molt agraït. No és el pitjor que m'ha passat a la vida, vull dir!

Que seria...Doncs just abans. Vaig estar fent jornada completa al bar del meu amic Many Moure, improvisant totes les nits. Va ser un temps bastant llançat...

Al llibre explica que aleshores es va paralitzar perquè es pensava que tenia la sida però no s’atrevia a fer-se les proves.Sí, és una època molt negra. Per poder dormir havia d'agafar unes turques terribles. No vaig saber fer cançons, ni dibuixos, ni res. Una noia jove, que volia escriure un llibre sobre nosaltres, se'm va endur de viatge i em va salvar la vida. En va sortir un llibre molt sincer, a més.

I aquest, és sincer?És molt sincer, però he preservat molta gent: no són les memòries d'Espartaco Santoni. Que no les he llegit ni les llegiré, però una vegada Tony Leblanc em va dir que estava indignadíssim. Ara, és inevitable no ser equànime, en un treball així. Hi ha persones a qui he de telefonar per dir-los que, malgrat el que hi explico, les estimo.

El relat del llibre està interromput per fragments en cursiva.Sí. Les cursives són les coses que em passen mentre escric el llibre. Bàsicament, que quan ets adolescent i tens una experiència psicodèlica, doncs et quedes amb les rialles. Però les ressaques vénen després. I, així, les ressaques al llibre estan en cursiva.

Dibuixa, canta, compon, escriu, actua, dirigeix... Què es considera, primordialment?[Dubta.] Una persona que fuig de l'avorriment. [Dubta més.] Sí. Ahir em vaig quedar quinze hores dins l'habitació, amb la guitarra i una novel·leta. I convertint les memòries en un text teatral mentre em menjava la fruita de cortesia que serveix l'hotel, sense engegar el televisor... Puc estar sol i tenir moltes coses a fer. En general, tot el que faig em diverteix. Però possiblement el que més m'ha divertit ha sigut dirigir una pel·lícula.

"A Rajoy li hauria explicat que la interpretació serveix per dir la veritat, no per mentir"

Rajoy li va ensenyar un petit paper que havia fet i li va demanar consell per millorar com a actor. Vostè li va dir que no l’havia vist. Ja ho ha fet?Doncs no, però ara sí que l’he sentit. I, més que un consell, li hauria explicat que la interpretació serveix per dir la veritat, no per mentir. Els actors el que fan és buscar la veritat i trobar l’essència d’un personatge dins d'ells mateixos. Els polítics, en canvi, en aquesta democràcia de poc nivell que tenim, el que intenten és mentir. Ho mana el partit. I això va en contra de la cultura.

Què és la cultura, per a vostè?A còpia de definir què és el que som, ens ajuda individualment a trobar-nos a nosaltres mateixos. Els artistes que han expressat les seves intimitats han ajudat molta gent a acceptar-se a si mateixa. En aquest sentit, crec que el meu llibre hi afegeix un granet de sorra.

Què en pensa, doncs, de la nova política?Com a votant de Podem, em sento decebut. Fer un homenatge a algú que està empresonat per les seves idees polítiques a Veneçuela és una cosa que dignifica l'ésser humà i no estic d'acord amb l'alcalde de la meva ciutat, Cadis, que no l’ha fet perquè considera que era un regal enverinat. No és així com es millora el món.

Si ara tornés a dur les ulleres de sol de CQC, ¿quina pregunta impertinent li faria a Iglesias?Se sap 'La Internacional?' Perquè segurament no se la sap, o no l'ha entès. Sempre he considerat que l'esquerra és internacionalista. Però estic a favor de la determinació dels pobles, per descomptat.

"Els que van de patriotes i s'emporten la pasta fora del país haurien de patir un gran escarni"

En fi, que no li agraden els polítics.Si Merkel seguís marcant el pas i apujant impostos... hauríem de sortir d’Europa. Segur que seguiran putejant els ciutadans. I els que van de patriotes i s'emporten la pasta fora del país haurien de patir un gran escarni. Aquí hem perdut moltes llibertats i ens han emmordassat. I no sento gaire gent que vulgui recuperar-les. Heretem de Quevedo i el Lazarillo una glorificació del 'pícaro' que ens porta on som. Mai hauríem sospitat que aquestes dues obres generarien aquest tipus de personalitat col·lectiva. Ens cauen bé els lladres! El Dioni surt de la presó i va a cantar a una televisió, li paguen i ens cau simpàtic. Jo, per descomptat, odio el delicte, però admeto que compadeixo el delinqüent: tots tenim en la nostra consciència un torturador.

Un programa tan lliure com 'La bola de cristal' avui seria impensable en horari protegit. Recordo haver-hi descobert la seva cançó 'Mi agüita amarilla', sobre els viaranys d’uns orins expel·lits després de 40 cerveses. No crec que m’hagi passat res d’especialment greu.És que vivíem la felicitat de la llibertat d'expressió. En realitat, tota la gent que intenta protegir del contingut de les lletres podria deixar els artistes en pau i preocupar-se més dels capellans, per exemple. Jo he hagut de sentir coses a Rouco Varela que mereixerien presó. El Vell Testament és un dels llibres més perillosos que es publiquen avui dia. No hi ha cap evidència científica que digui que escoltar cançons sobre follar converteixi ningú en un depravat sexual. La depravació es produeix amb la cosificació de la dona i els missatges subliminars de la publicitat.

No li agrada la música 'indie' actual. Per què?Perquè és com si l'enviés el ministeri de Governació per tenir la joventut en estat lacònic. El cavall dels 80 ara s’ha transformat en aquesta mena de camisa de força sonora. Hi ha coses actuals que sí que m’agraden. He escoltat molt els Eels. De fet, quan vaig veure que escrivia les seves memòries, 'Cosas que los nietos deberían saber' , sense tenir ni tan sols fills, em vaig animar i vaig pensar que podia exorcitzar el mal averany d'escriure un llibre de memòries tan jove. [S’aixeca i toca la taula del costat, que a diferència de la nostra és de fusta.] És que no em vull morir.

Mai?Bé... Només quan la meva vida sigui una despesa de diners innecessària que estaria molt bé que la meva descendència pogués fer servir amb més sentit. Sí, m'encantaria que si estigués postrat al llit pogués gaudir del dret a una mort digna.

"Més que aportar, els Toreros Muertos vam destruir. O vam aportar una gran destrucció"

Què van aportar Toreros Muertos al panorama musical?Més que aportar, vam destruir. O vam aportar una gran destrucció. Durant molt de temps he intentat lluitar contra el meu propi concepte satíric. Pensava: si no sóc capaç de creure en res, val més que faci sàtira, que és més fàcil. Però al final crec que ho vam fer amb bastanta personalitat.

Ha escrit molt sobre el procés de trobar-se a un mateix...Sí, després del tercer disc vaig pensar que m'havia avorrit. I em vaig posar a fer discos en solitari... que són iguals que els de Toreros Muertos!

Es considera un supervivent? En el text consigna, uns quants companys de viatge que ja han desaparegut. Javier Krahe, Pedro Reyes...Doncs eren persones que es cuidaven molt! No tenien un assassí dins seu, com tinc jo. Jo no volia que el meu llibre fos un cant fúnebre, entre ma germana, Reyes i Krahe... De sobte desapareixen i visc el dol durant la redacció del llibre. Així que he acabat assumint el rol una mica del pallasso que ha de tocar el saxofon enmig del dol i recorda que el xou ha de continuar. Perquè el poder sempre ha tingut por dels pallassos. Per això els reis no deixaven mai els pallassos lliures: els reclutaven a la cort, per domesticar-los.

En aquest sentit, els polítics aprenen a neutralitzar molt d’hora CQC.Jo ja ho sabia! Sabia que Esperanza Aguirre sabia on s'estava ficant. I per això revelo el seu joc al llibre. Hi ha gent que em recrimina haver-la fet famosa, però la veritat és que allà on va, escup titulars. I no l'han pogut empastifar mai, sempre s’escapa.

Fins i tot literalment.Exacte! Atropella un policia i no li passa res. Ho fem tu o jo, i encara seríem a la presó.

Ha escrit: “L’atracció per la follia serveix per amagar la pròpia estupidesa sota la flassada protectora de l'extravagància”. Fa servir l’humor com a cuirassa?Visc envoltat de gent que té molt més sentit de l'humor que jo, però que no s'hi dedica. L'humor és la possibilitat de dir les coses més serioses del món sense que la gent es llanci per la finestra. I és una eina meravellosa per lligar! La meva escopeta de caçador era la broma... Adoro la gent que té sentit de l'humor. M'enric de mi mateix i crec que això em dóna llicència per enriure'm dels altres. I qui em fa riure més ara és la meva filla Mafalda, que té 7 anys. He parit la presidenta del món!

Per acabar, al llibre es parla bastant de sexe i molt de drogues. Encara en pren?Afortunadament, amb les drogues em vaig adonar molt aviat que no em servien per treballar. Em trobo amb gent i els dic: “Fa temps que no fas cançons”. I em responen: “Bé, és que ja no prenc coca”. I em sorprèn, perquè cap de les 70 cançons que he escrit ha sigut anant de coca. Perquè quan vaig de coca no me'n fio del que dic. I a mi m'agrada l'honestedat de la neteja. Tampoc hi ha alcohol, quan treballo.