el globus

Avui semblava que havia de ser un dissabte feliç. De bon mati hi havia un cel blau, un aire lleuger i un silenci que reconstituia. Un silenci que complementa el ser huma i el fa retrovar se amb una bona part seva. Un silenci on no hi caben segons quines paraules producte de la rabia. Semblava que tothom era al seu refugi. De repent, uns petits esbufegs, tan suaus, que ni l'Ares els sentia. Eren le manxades de gas que insuflaven a un globus de coloraines precios perque es mantingues ben arran de la vall. Nomes colors, com fet de pedaços i sense cap publicitat. Tanmateix semblava que aterraria a la gespa de casa. Si hagues estat, venint del cingles hi haguessim pujat per venirta a veure. Tot i que no em fa gaire gracia. Una vegada, la feina em va regalar per nadal un viatge per la zona d'Igualada. L'avi va pujar sol perque el Kevin era molt petit. Anava amb el pilot i un xicot que n'aprenia. En arribar als 800 metres van dir si voliem seguir pujant. Jo ja en tenia prou. Un altre dia a la Cerdanya tambe teniem una pujada programada. La sort va ser que va ploure tant que no es va poder enlairar. La historia maca la varen protagonitzar el Blai i la Gala en globus. Pero ja t'el expicaran ells un dia. Un dels capitols importants sera d'aqui uns pocs dies