soledat

La soledat es com la mort. Arriba de sobte, de repent, sense avisar. I com la mort, la teva no la pots explicar. Nomes la pot explicar el que amb l'adeu, ha guanyat un espai de llibertat que creia que no tenia. El sentiment profund de dolor que el queda al cor no es de buit, per que aquell troç de viscera segueix ocupat i possiblement sera per sempre. Avui els imans m'han trobat palpitacions. I no es la meitat del llit que resta buida, sino tots aquells racons de la casa on l'havies imaginat, que pensaves que faria seva, com l'instant infinit del sofa fent ganxet, treballant a l'ordinador, pintant o jugant al jardi. El fetge tambe perilla perque devores el txocolata amb llet que em vas regalar el darrer dia. La soletat nomes la pateix mes qui enyora, qui demana perdo no sap a on ni aqui, qui ha estat elegit pel desti de nou per ser foragitat d'una vida. L'espai de la companyia altre cop desert i supoço que com tu, tornar a probar d'esbrinar quina cara fa el silenci. Escrivint en soledat puc saber que he tingut una de les parelles mes dolces i sensibles que hom pugui tenir. Se que m'acompanyes a la xarxa, que d'alguna manera estem conectats i anem saben l'un de l 'altre, cançons, pensaments. Se que ara m'estas llegint i mentres dormo comparteixo el somni de que sempre estaras aqui. Amb mi.