¿Es pot confiar en els britànics a l’hora d’anar a les urnes? La resposta que dóna Steven Catherall, gal·lès de 40 anys, és no. Mànager d’una atracció turística a Greenwich, a l’est de Londres, és fervent partidari de romandre a la Unió Europea (UE). “Sortir-ne seria un desastre. I tampoc no veig la necessitat de fer cap referèndum. Tries un govern perquè prengui decisions, oi? A més, no te’n pots refiar, dels britànics”. En altres paraules, que tem que podrien dir no a la UE. Temor que confirmen unes enquestes cada vegada més igualades: 51 a 49 a favor de romandre-hi, segons la mitjana de les últimes set publicades.
Steven és laborista. Parla d’Europa mentre es talla els cabells a la perruqueria d’Andy Savva, xipriota de 69 anys, arribat al Regne Unit el 1961. Els preus són populars, 10 euros una intervenció ràpida. Tarifes d’acord amb el barri, on hi ha molta barreja cultural i econòmica: gran presència de polonesos, russos, pakistanesos i italians, immigrants recents i de fa trenta o quaranta anys; classe mitjana, mitjana-baixa i mitjana-alta, molts professionals i molts treballadors de la City, ben a prop gràcies a un tren que la connecta en 15 minuts.
Dels clients de l’Andy, només els ciutadans amb passaport britànic podran participar en el referèndum. Si a la cimera comunitària que s’obre dijous a Brussel·les el primer ministre David Cameron tanca l’acord que ha negociat els últims mesos per modificar les condicions de pertinença del Regne Unit a la UE, la data triada serà el 23 de juny. Si no, es retardarà.
Ahir, a Hamburg, davant la cancellera alemanya, Angela Merkel, Cameron va defensar les reformes que ha impulsat per a la Unió. La setmana vinent ha de convèncer els altres 27 socis. I també ha de vèncer la creixent resistència del seu partit a acceptar el pacte.
Al juny o més tard, aquesta serà la segona consulta sobre una qüestió que ennuega els britànics i, en especial, els premiers conservadors, per bé que a l’origen del referèndum de 1975 hi ha la divisió que patia el laborisme.
Sobirania nacional
En aquell moment, Peter Evans, ara de 69 anys, en tenia 28. Ell és un altre dels parroquians de l’Andy. Aleshores ja va dir no a l’embrió de la UE, el Mercat Comú. Va ser un més dels 8,4 milions (32,77%) que s’hi van oposar. “I ara jo i la meva dona tornarem a votar no”, diu, mentre es deixa fer pel perruquer que li ha tallat els cabells al llarg de tres dècades. Pensionista, nascut a Sheffield, l’home treballa tres dies per setmana per arrodonir una jubilació que li deixa 209 euros setmanals. “Si no treballés no arribaríem a finals de mes”. Sempre ha votat tory.
¿Quin és el seu problema amb la Unió? En termes genèrics, la sobirania. “No m’agrada que el nostre país sigui governat des de Brussel·les per Alemanya i França”. L’emigració? Certament. “Fa molt de temps que arriba massa gent a aquest país. Al barri es nota a les escoles, als habitatges, a l’hospital, a tot arreu. Potser és que els grans som menys tolerants, però el nostre govern no ens cuida i, en canvi, posa diners per salvar de la bancarrota Grècia i altres països”. Les seves paraules, expressades amb cordialitat a un estranger, semblen calcades d’un editorial del Daily Mail o del Daily Express, tabloides que voldrien eixamplar el canal de la Mànega.
“La majoria dels meus clients -diu l’Andy- són una mica com aquests dos que acaben de marxar. Els grans volen sortir de la Unió, els joves, no”. El perruquer, de l’edat del Peter, no ho té clar, encara. “Qui ho sap, oi?”
El breu patró que ofereix aquest local de Hoe Street, al districte d’E17, s’ajusta prou al que indiquen les dades amb què treballa el guru britànic de les enquestes, el professor John Curtice, de la Universitat de Strathclyde, a Glasgow. Els més grans de 55 anys volen marxar (46% contra 45%); entre 35 i 54 anys, la tendència es capgira: el 34% diuen no a la UE, i el 58%, sí. I de 18 a 34 anys, el 25% preferirien marxar i el 69% quedar-s’hi. Els estudis també són un factor clau. Com més qualificació, més a favor de la UE. Com menys formació acadèmica i cultural, menys europeisme.
Potser les xifres farien pensar en una victòria del sí. Però com diu Steven Catherall, “tot dependrà que sàpiguen mostrar-nos els avantatges de formar part de la Unió”. I també de la participació. El dilema és clàssic: “Ser o no ser a la Unió”, com va piular el president de la Comissió, Donald Tusk, quan va anunciar per Twitter l’esborrany d’acord que s’hauria d’aprovar a la pròxima cimera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada