la xerrada

En Carles Cpadevila, dos dies despres de venir a Bigues. UN DISSABTE FELIÇ

Dissabte 13 de febrer.

A les 9 he de ser a la Vall d'Hebron, a passar-hi mig matí. Hi arribo deu minuts abans, i el sol il·lumina la porta principal. Sí, sí, sol a les 8.50, sol un 13 de febrer. Per la meva químio el fred és un problema, i la vaig començar el 21 de desembre. I el fred encara no ha arribat, i em sap greu el canvi climàtic, i la contaminació perquè no plou, Però a mi em va bé. Avui faré la cinquena sessió, i a totes ha fet sol. Dono gràcies al sol, i m'hi poso de cara els deu minuts que tinc lliures. Si ets aquí per donar-me energia, no seré jo qui ho negui.

A l'hospital de dia d'oncologia m'esperen dues infermeres que ja conec, que ja he tingut, que són fantàstiques. Empàtiques, atentes, discretes. Dos sols més. Gràcies.

Surto a les dotze, endollat a la bomba d'infusió de la químio les properes 48 hores, disposat a agafar un taxi. Però el sol segueix allà, ara més càlid encara, i entenc que m'està convidant a passejar. Gràcies, sol. Metro fins a Fontana, i caminadeta a casa. M'apareix una sabateria de rebaixes, recordo que les sabates que porto són comodíssimes i vellíssimes, i me'n compro unes de noves, molt agradables al tacte dels meus peus delicats pel tractament. 55 euros. I agafo el carrer Astúries. Hi trobo els amics dels gats de Gràcia. Dues noies joves que interpreten Bach al violí i al teclat Yamaha. Escolto tres peces, els dono l'euro i mig que duc de canvi i celebro que hi hagi músics de carrer.

Camino feliç, pel sol, per les sabates noves (sempre que me'n compro me les emporto posades). Un parell de persones em reconeixen per la cara i em demanen si em trobo bé, amb un afecte que agraeixo. I els dic que molt bé. Vaig comprant, pa d'espelta al forn Reikiiawick, i diversos productes ecològics. Al carrer Astúries la feina seria comprar un producte no ecològic. Quines botigues més oportunes, ara que em cuido tant.

M'aturo a la plaça del Diamant. Els carrers són el passadís de casa, i les places la sala d'estar, em va dir un urbanista. Des que ho sé, m'aturo a cada plaça. A la de la Revolució, hi ha dos músics més. Un veterà i un jove, toquen blues, ragtime. Parelles joves amb nens a coll ballen. Jo moc el cap, seguint el ritme. M'alegren encara més el dissabte Deixo les bosses a terra, que pesen. Comprovo que el sol és encara allà. Els dono un euro i mig que he fet de canvi comprant productes ecològics. Només dono diners al carrer a músics, i només quan m'alegra trobar-los, quan m'animen. Alguns em desanimen.

I ja sóc a punt d'arribar a casa, i em trobo de cara amb una amiga, exgracienca, que ara viu a 150 quilòmetres. Apareix de sobte, justament avui. És un sol de dona, I anem a fer el vermut a la plaça Rovira. I ella em recorda que fa anys ens vam trobar casualment i allà mateix la vaig fitxar per una feina, i vam treballar junts dos anys, fins que l'amor i la maternitat la van portar lluny de mi. I comencem a parlar de tornar a fer coses junts, a distància. I sé que les farem, la trobada s'ha produït per això.

I torno a casa a les tres, i penso que és un dissabte feliç. Amb sol. Amb música espontània. Amb trobades espontànies. I a les 18.30 m'espera l'associació de dones de Llinars del Vallès, per fer una xerrada sobre com educar amb humor. És cert que la químio m'enrampa les mans, que tinc nàusees, i que des d'ahir estic afònic, fet realment poc adequat per fer xerrades d'una hora i mitja. Però a banda d'això, la resta va tan bé, però tant que mentiria si no us digués, agraït, que aquest 13 de febrer de 2016 està sent un dissabte molt feliç.