L’anonimat de la burocràcia
O potser més ben dit la impunitat. No em sé avenir del que vaig sentir l’altre dia, sobretot pensant que, si el Constitucional no diu el contrari, encara som a Europa. Un home es queixava que, després d’haver recollit una carta oficial de la seva bústia i haver-la obert equivocadament, va decidir portar-la a les oficines del centre cívic. Els empleats o funcionaris -això sí, cap de Correus-, davant la seva voluntat de lliurar-los la carta, li van recomanar que l’estripés, sense tenir en compte que el contingut podia ser dolent per al destinatari. Una vegada més, els dèbils perjudicant encara més els més dèbils o indefensos.
Si aquesta manera de fer passa a ser un costum, al cap de l’any a Catalunya pot haver-hi milers de cartes desaparegudes. També seria bo esbrinar la proporció de funcionaris que recullen la carta i li donen el destí precís, assumint, això sí, una part, de la negligència del repartidor de torn.
D’altra banda, els ciutadans també deuen actuar segons la formació, la responsabilitat i els coneixements que tenen. Alguns la deuen llençar a les escombraries i d’altres la deuen portar al nom de l’adreça, conscients del perill d’abandonar-la en mans, per massa experimentades, indolents. De fet, en estripar una carta personifiques algú que fins aleshores havia de ser anònim, i més ara amb la llei de protecció de dades. Una senyora es va afegir a la conversa i va dir que a ella també li havia passat. Potser hauríem de dotar algunes administracions d’una estufa de llenya per cremar la carta i assegurar així encara més que desaparegui en el núvol del 2.0, convertida en cendres i culpa immaterial del futur.
JOAN SALVANY
BIGUES I RIELLS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada