joan fuster

Vaig anar a Madrid, l’altre dia: el 5, exactament.. Corria el 1976.  En Raimon cantava allí, i valia la pena d’observar què passava, què podia succeir o no succeir. [...] En arribant a la Villa y Cortevaig observar múltiples compareixences: “periodistes” de -pel cap baix- una quarta part del món, enviats expressament per informar de la “reaparició” del nostre cantant. No n’hi havia ni un del País Valencià. ¿He de confessar que em vaig avergonyir? Doncs, sí. Perquè, carat!, en Raimon és de Xàtiva. Mentre no es demostri el contrari, i el divertit búnker de la catalanofòbia local -i de les altres fòbies- no ho sabrà demostrar. L’acte, d’entrada, era impressionant: de sis o set mil assistents és, si no m’erro, el còmput de la Dirección General de Seguridad. La majoria eren xicots i xicotes. Vociferaven i aplaudien amb un entusiasme entendridor. La “democràcia” promesa, si no consisteix, com a mínim, que un bocí de multitud vociferi i aplaudeixi ¿què serà? [...] En Raimon es va esgargamellar aquella nit. [...] Algú, algun dia, recollirà, en fer història, l’insòlit, increïble episodi d’uns quants milers de goles carpetovetòniques acompanyant “Al vent” i multiplicant el “Diguem no!” Semblava l’enunciat d’una esperança. ¿Ho és? [...] En Raimon cantava en català, i hi obtingué un eco. ¿Era un eco “conscient”? Eliseu Climent, que era unes quantes butaques més enllà del meu seient, va encreuar una paraules amb no sé quina eminència de l’“oposició” de Madrid. “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los catalanes...” En Climent assegura que va ser una cosa així: quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. “Os concederemos...” Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. “Però en Raimon és valencià -puntualitzà Climent-, i els valencians... Jo...” “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos de sobra...” Amb aquesta “oposición”, Dios nos coja confesados. En Raimon podia cantar dos i tres dies més. Li’n van negar el permís... Era massa perillós per a tots...