la mani I

Ahir va ser un dia estrany. Els catalans emprenyats i humiliats per el TC varem baixar a BCN d'arreu de Catalunya per manifesar la indignacio. Pero si a un milio i mig de persones, els hi plantes dues hores d'autocar, dues mes d'espera al sol de 32 graus a l'asfalt i kms a peu per buscar una cervessa o un aigua, l'esperit s'estova. La mala llet es va anar tornant festiva i diluint el sentiment de repulsa a Espanya i la demanda de independencia ja. Balls de bastons, senyeres de tota mena, cantics dels paisos catalans, les lletres del Llach igual de vigents que fa 30 anys, colles de grallers amb barretines, globus i botelles d'aigua Sant Aniol, intentaven fer pasar l'estona i mantenir el personal al lloc de la desfilada. Estelades als balcons i terrats provocaven els aplaudiments mes entusiastes i pancartes casolanes i ingenioses feien disparar els flashos. la complicada capçalera politica no va esperar arribar al final i van plegar abans d'hora. El mes divertit pobre el Maragall, que quan li pregunten que con ho ha vist, sempre ingenios respon, com voste. I inmobil, al cel, un helicopter que filmaba tota la grandessa de la protesta. Pero poques imatges d'aquestes van donar. Seria perque no es debien veure les nenes petites a coll, els cotxets de nadons o les cadires de rodes de malats i gent gran.