Jaime Camino mor als 79 anys

Desprès d'una entrevista del País crec, afegiré jo la mitja dotzena de records que tinc d'ell, tots magnífics i  entranyables. Com deia ell havíem establert una estranya relació entre director i critic. El vaig conèixer en un dinar de presentació d'alguna pel·lícula seva on varem sortit a parlar de Dragon Rapide i de la que jo vaig fer un comentari critic. Va dir "Este no sabe que la película es mia".  Mes endavant ens varem trobar a la plaça de Salamanca, on Torrente Ballester proclamava la hispanitat de la llengua castellana envoltat de centenars de banderes espanyoles. Havíem dinat amb Mariano Barroso i l'endema o varem fer amb la seva intel.ligent esposa i el seu fill , Teo, a qui dedica Llums i ombres. Per pair ho tot varem donar comte d'un cochinillo a casa Victor. Em varen portar a Valladolid amb cotxe on presentava els nens de Rusia. I recordo, també amb ell, un berenar en una tasca amb Eduardo Noriega. Els nostres camins es van tornar a trobar al demanarme 10 pel.lícules per una presentació al Santander. A canvi em va convidar a sopar a un restaurant de moda de la Diagonal. Peró el mes intens van ser els dies al festival de Troia on li feien un homenatge. El Barça guanyava lligues a Tenerife, el Mateus Rose desaparexia i tancàvem les matinades escrivint cartes imaginaries  a la platja amb aquella directora veneçolana de futur tan complicat. El recordo cridant enfurismat en mig de la projecció del homenatge per la mala qualitat crec que del so i aturant l'espectacle. Se que va voler convertir alguna amiga meva en estrella del cine i no revelaré aquell lloc de l'Emporda que no volia dir a ningú perquè ens hi trovariem tots. Fa pocs dies escoltava la presentació que generosament em va fer del meu llibre Criticules i pelitiques al Palau Macaya i que amb rigurositat i molt criteri varem preparar al bar que ell sempre feia servir per reunir se a la Diagonal. Un cassette entranyable i el record mes viu que tinc d'ell, pel.lícules a banda. Llegia el seu llibre Morir en Nueva York i seria una pel.lícula extraordinaria, L'enfermetat el va anar consumint i de mica en mica fens se fonedís de les nostres vides. Ha estat sens dubte, dels membres d'aquesta raça que son els directors de cine, de qui m'he sentit mes proper i mes "estimat". Llargues vacances Jaime.