religio de filosof

Poesia, com a paraula, mai espanta. El terme religió és més dens i busca posicionar-nos. Filosofia, sovint, és un mot allunyat, tancat en ell mateix... La religió d’un filòsof poeta, per tant, és una frase composta de mots que esclaten amb intensitats diferents, com els plats dels nous xefs que busquen sorprendre amb textures i sabors inesperats. Tanmateix, els seus ingredients són bàsics i tradicionals: creença, sensibilitat, raó. Entre les cuines sí que hi ha un mot que indigesta: fanatisme. Per nodrir-nos i gaudir de l’experiència d’un bon àpat, doncs, l’elaboració de qualsevol plat que contingui creença, sensibilitat i raó ha de tenir molt en compte els efectes putrefactes del fanatisme. Un fanatisme, cal recordar-ho, que no va ineludiblement lligat a cap d’aquests ingredients, sinó que sorgeix d’una manera ràpida i fàcil quan no es tenen en compte certes normes higièniques. D’higiene mental, principalment.

George Santayana (1863-1952) va ser un d’aquests xefs de les lletres que buscaven la concòrdia i la sincronia, tan actual, en un àmbit fortament impregnat de discrepància i tensió. I ens ofereix receptes àgils, de fàcil digestió, per allargar les converses de sobretaula: “Els assumptes de religió mai haurien de ser assumptes de controvèrsia. No raonem amb un amant sobre el seu gust, ni el condemnem, si som justos, per viure una passió tan humana. El fet que la senti no indica manca de seny per la seva part en altres assumptes”.

Entre dos mons, o dins seu

Santayana, a qui els seus editors defineixen com “l’escèptic més obert al missatge religiós i més comprensiu amb el seu impuls íntim”, va exercir de catòlic entre protestants i de protestant entre catòlics pel seu bon coneixement de les cultures llatina i anglosaxona. Tot i néixer a Madrid i de pares espanyols, va ser educat a Boston, on va ser professor a la Universitat de Harvard durant dues dècades i hi va assolir una gran reputació com a poeta i filòsof. Autor de nombroses obres escrites en anglès, només en els últims anys s’han començat a traduir al castellà uns llibres publicats molts d’ells fa més de cent anys, però que continuen vigents. Santayana té ulls de poeta, cervell de filòsof i cor de creient, característica que el fa intemporal, vagarejant per les qüestions últimes i profundes sense perdre la sensibilitat ni l’impuls, càlid, del cor. L’últim llibre traduït al castellà el publica ara l’editorial Trotta sota el títol Pequeños ensayos sobre religión, un títol prou suggeridor per ell mateix en incloure-hi el poètic mot petits al capdavant. Va ser el crític Logan Pearsall Smith qui, l’any 1917, va proposar a Santayana reunir en un llibre fragments que Logan havia seleccionat del conjunt de la seva obra, i d’aquí el títol i també el llibre. Que no és només llibre, sinó una agradable panoràmica, intensa i breu, sobre la visió d’aquest intel·lectual hispanoestatunidenc sobre la religió.

Gràcies a la destil·lació dels fragments escollits, el poeta filòsof prepara per als comensals intemporals un menú fresc, polèmic per a qui busqui polèmiques i enlluernador per a qui vulgui anar una mica més enllà dels debats acalorats i monòtons entre partidaris i detractors de la qüestió religiosa. “La religió -ens diu Santayana- ofereix un altre món, gairebé tan vast i sòlid com el real, on es pot desenvolupar l’ànima. En entrar-hi, no ens endinsem en una esfera de somnis arbitraris, sinó en una esfera de lleis en la qual podem assolir aprenentatge, experiència i felicitat. Hi ha més mètode, més raó, en aquesta bogeria que en el seny de la majoria de la gent. Per això el creient en una religió adient i madura s’hi aferra amb aquella estranya tenacitat i la considera com la seva més preuada herència, o bé es queda completament mut o bé es meravella que una ficció tan salvatge pugui arrelar en una ment raonable”. I, per acompanyar la reflexió i fer-la més gustosa, ens en proposa una altra: “La dignitat de la religió, igual que la de la poesia, rau precisament en la seva adequació ideal, en copsar adientment els significats i els valors de la vida, en anticipar la perfecció; així, l’excel·lència de la religió es deu a una idealització de l’experiència que, mentre ennobleix la religió si la tracta com a poesia, la converteix necessàriament en falsa si la tracta com a ciència. La seva funció consisteix, més aviat, a extreure dels materials de la realitat una imatge d’aquell ideal al qual la realitat s’hauria de conformar, i també a fer-nos ciutadans, per anticipació, del món que anhelem”.

Allunyats de nosaltres mateixos

José Beltrán i Daniel Moreno, encarregats de la traducció i presentació d’aquests petits assajos, sintetitzen la visió de Santayana sobre la religió mostrant com es desplega en dues perspectives: “Una es dirigeix cap al coneixement, l’altra cap al control. Una és mítica, l’altra màgica. El mite té un valor positiu, mentre que la màgia queda relegada, segons Santayana, a una pràctica irracional i supersticiosa. Així que, per a ell, la funció de la religió és ajudar l’animal humà, que viu enmig de forces i esdeveniments que defugen el seu control i n’ignoren els interessos, proporcionant-li una saviesa de la renúncia i una perseverança en el pensament i en l’acció”, conclouen Beltrán i Moreno.

Una visió moderna, malgrat el pas dels anys, i que encaixa en l’anhel de les societats secularitzades que busquen un sentit a la vida i un equilibri intern més enllà del brogit, l’abundància material i l’acceleració en què vivim. “Nosaltres, i l’Univers sencer, existim només per l’apassionat intent de tornar a la perfecció, per la necessitat radical de perdre’ns de nou en Déu. Aquell inefable bé és la nostra possessió natural; tot allò que honrem en aquesta vida és només la recuperació parcial del dret a néixer; cada delícia és com un clar entre els núvols a través del qual copsem la besllum del nostre cel nadiu. Si aquell cel ens sembla tan llunyà i la seva idea tan confusa i irreal és perquè estem massa lluny de l’autoconeixement, massa immersos en el que és aliè i destructiu per a l’ànima”, va escriure Santayana, com si ho escrivís avui mateix.