Un any més de La Marató i una edició més d’èxit, efectivitat i solidaritat. Aquesta vegada, amb la diabetis i l’obesitat com a protagonistes, hi va haver la fluïdesa tranquil·la, el punt d’emoció controlat, sense passar per tràngols televisius complicats que comporten altres malalties amb pronòstics més tràgics, situacions vitals crítiques i drames familiars de molta contundència. Sobretot en el cas dels nens (uns protagonistes imprescindibles en totes lesMaratons ), que van evidenciar una resiliència més forta que els seus pares a l’hora de portar la diabetis. L’emotivitat venia pel seu exemple d’esforç, disciplina i responsabilitat davant la malaltia. Ana Boadas i Toni Cruanyes van demostrar l’eficàcia habitual dels presentadors de TV3 en aquest esdeveniment, amb un to més prudent que arrauxat. Ella, sobretot, semblava més continguda en comparació amb el seu temperament habitual (i no li va anar malament) i ell destil·lava, en alguns casos, un notable esforç per intentar allunyar-se del tarannà periodístic que el caracteritza.
La Marató té uns objectius televisius essencials: 1) Recaptar diners: i en això TV3 té el rècord europeu. 2) Conscienciar i sensibilitzar la societat: després de veure-la, bona part del país podria superar un test bàsic de coneixements. 3) Mantenir l’audiència: la repercussió del programa és indiscutible. 4) Entretenir: amb famosos, actuacions i emocions ho aconsegueixen. 5) Endogàmia: la tele es retroalimenta de les seves pròpies estrelles. 6) Cohesió territorial: mobilitza el país sencer amb activitats i connexions. 7) Orgull patri: és un dels fenòmens autòctons que provoca més satisfacció identitària.
TV3 ho ha tornat a aconseguir, malgrat que el xou ja té alguna cosa del dia de la marmota. Funciona, i per tant, no cal canviar-ho. Continua mantenint el difícil equilibri entre l’espectacle i el sentimentalisme. Els testimonis no es poden sentir utilitzats però l’audiència ha de notar que li toquen la fibra. No és fàcil moure’s en el punt just de la solidaritat elegant.
A l’hora d’enviar aquest article a la redacció, destacaria tres moments. L’entranyable: Toni Cruanyes entrevistant la seva iaia Teresa, diabètica i una mica trapella, a qui alguna vegada li han descobert mig tortell amagat en un calaix. El sorprenent: la conversa entre Mònica Terribas i el doctor Estivill en què ell va explicar com, tot i ser metge, la seva situació de salut va arribar a ser molt crítica abans de sotmetre’s a l’operació d’estómac. I el moment impactant: el vídeo deliri d’Ana Boadas dins del cotxe amb anteriors presentadors de La Marató. Les coreografies d’Albert Om disfressat d’Elvis i ballant el Jailhouse rock, Xavi Coral emulant un George Michael en esplendor i un sensacional Antoni Bassas homenatjant John Travolta a Pulp fiction és la prova definitiva que La Marató aconsegueix el que sembla impossible. Ja ho diu la frase: “Diu molt de tu”. No només de la generositat dels que donen diners sinó també dels que hi posen el cor, les ganes, la bona voluntat (i, si cal, unes perruques) perquè el programa no perdi la seva essència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada