Pascal Comelade

El meu món és la quincalla”, diu Pascal Comelade (Montpeller, 1955). Està assegut en un sofà en un petit hotel del Raval barceloní. A les mans hi té Concepte general de la quincalla catalana (Discmedi, 2015), un disc amb una vintena de cançons que són una mostra del material que ha fet des del 2012. “I un tema del 1974, Barcelona tango, que és el primer que vaig gravar a casa, amb un trompetista i un bateria. És un petit instrumental”, precisa Comelade, que recorda que el títol del disc és una referència al Concepte general de la ciència catalana de Francesc Pujols.

L’àlbum de la quincalla aplega col·laboracions amb Xarim Aresté, Les Limiñanas, Pep Pascual, la Cobla Sant Jordi, CaboSanRoque, Ivan Telefunken i la Bel Canto Orquestra, la formació mutant amb què ha treballat des de principis dels 80 i que va deixar d’existir l’estiu passat. “Tancar etapes”, diu Comelade. Tanmateix, la seva trajectòria es pot considerar una sola etapa dedicada a “la música instrumental en el marc de la música popular i el rock’n’roll”. “La meva cultura és la ràdio i la música al carrer”, diu. Per això l’empremta de Pascal Comelade és identificable en cadascun dels seus treballs, ja sigui en els més recents com en discos que acaba de reeditar en versions enriquides com El primitivisme (1987) i L’argot du bruit(1998), ara titulat L’argot del soroll.

La utopia instrumental

“La música popular és la meva obsessió, i sempre he treballat amb la mateixa postura: produir música instrumental per a un disc”, diu un músic que defensa “el caos amb rigor, que és la definició de l’anarquisme de veritat, en el sentit del segle XIX, la utopia”. Comelade, que es defineix com a protopunk, descriu una cronologia musical que comença amb “la música instrumental de la postguerra” i segueix amb la música d’ascensor, la surf music i la part instrumental del rock’n’roll i que s’allarga fins a finals dels 70. Són també els temps de Fausto Papetti, quan “cada setmana sortia un disc amb una versió per a orquestra d’una cançó d’èxit”.

“Hi havia una producció fenomenal de música instrumental. No parlo del jazz o de la música tradicional, sinó de la música popular. Però després, als anys 80, va ser realment difícil tocar amb orquestra. Vaig poder actuar sobretot al carrer i en festivals d’avantguarda. I vaig tenir més o menys una imatge de compositor minimalista, postmodern. I sí i no”, explica. D’alguna manera, la seva música va haver de trobar un nou espai perquè l’hàbitat natural estava desapareixent. D’ una banda, “a finals dels 70 les orquestres de ball deixen de fer versions per intentar reproduir exactament els discos d’èxit, i resultava més econòmic posar el disc que contractar una orquestra”, diu. En paral·lel, “s’acaba la fórmula primitiva del rock’n’roll, i els 80 comencen amb caixa de ritmes i un teclat que sempre era igual”. “S’acaba tot un món de caos poètic i arriba una cosa molt freda”, afegeix.

Tot i així, ell va mantenir el seu propòsit i pel camí ha trobat còmplices de diferents generacions, i no només musicals. “Estic preparant un acte musical amb el Miquel Barceló per a l’exposició que farà al Museu Picasso de París al març”, explica. I a part dels concerts que fa amb Albert Pla, té en ment noves col·laboracions amb CaboSanRoque i Pau Riba, i “un concert amb la cobla a l’estiu”. “A França la gent queda al·lucinada amb el so de la tenora, que té un impacte físic i emocional impressionant”, assegura.

Barcelona, parc recreatiu

Comelade no té cap problema amb la nostàlgia. “Fins i tot de petit tenia nostàlgia. Sí, tinc nostàlgia dels anys 60, 70, 80, 90... I si parlem de Barcelona, esclar que tinc nostàlgia de la Bodega Bohemia, de la Barceloneta, de passejar per Barcelona amb poca gent al carrer. Sí, m’encanta la nostàlgia, però sóc més radical: sort que vaig conèixer aquesta ciutat als anys 70 i 80. Sóc molt crític amb una ciutat que avui és un parc recreatiu de merda. La vida quotidiana és un drama. Els turistes tenen una manera de practicar la ciutat que no és la mateixa que quan van a Lisboa, París o Venècia”, diu.

També és crític amb França. “La situació política de Catalunya és totalment desconeguda. Qualsevol diari d’esquerres francès parla del tema català com ho fa qualsevol espanyolista d’ultradreta actual. És la realitat, i fa por”, adverteix.

La delicada màgia del soroll

Pascal Comelade volia reeditar L’argot du bruit, però anant més enllà de l’àlbum original. Per tot això ha trigat un parell d’anys a “construir el contingut del disc”. L’ha titulat en català,L’argot del soroll, i tot i mantenir “la columna vertebral” ha canviat temes i n’hi ha afegit. Per exemple, hi són les dues cançons que canta PJ Harvey, però a Green eyes hi ha afegit instruments. D’algunes peces n’ha inclòs versions en directe “més potents i interessants”, i fins i tot ha incorporat temes de la mateixa època que no hi eren en l’original, comSeptember song amb Robert Wyatt, Dona’m corda amb Enric Casasses i To the last of imaginary solutions amb Jaki Liebezeit. Tot plegat fa que L’argot del soroll sigui com “un disc nou”.