el geni

“Si fas un toc de pilota ets el millor. Si la toques dos cops..., bé... Si la toques tres, malament”, li deia Johan Cruyff a Pep Guardiola quan aquest era un noi jove, amb cara de nen, cames primes i tot un món al davant. “Era gairebé un nen i va ser una sort poder creuar-me en el seu camí”, reflexionava Guardiola l’any 2001. El món del futbol es preparava per a una revolució que enlluernaria el món la temporada 2008/2009 amb el tècnic de Santpedor a la banqueta. Cruyff en sabia molt, de fer revolucions. N’havia protagonitzat dues. Una amb els cabells llargs i imatge d’estrella del rock. L’altra amb gavardina i un xupa-xup a la boca.

“Podia jugar a qualsevol posició, si volia. Aquella colla d’holandesos van començar a jugar d’una manera que el camp se’ls feia petit. Però al rival, el camp se li feia massa gran”, recorda Arrigo Sacchi, que va admirar Cruyff com a jugador i com a tècnic. “Cruyff podia jugar en banda, de davanter, de segona punta o organitzant el joc. Tenia el joc al cap, a nivell individual o col·lectiu. Ell encarnava el futbol total”, afegeix l’italià, un dels nombrosos entrenadors que admet ser fill, d’alguna manera, d’aquella revolució holandesa dels anys 70. “En el dia a dia t’adonaves de quin tipus de jugador era. Físicament fort, amb una tècnica espectacular i un atreviment...”, s’emociona Juan Manuel Asensi, company de vestidor durant els anys 70. “Era el més llest. Que corri la pilota. Tu has de córrer només quan cal, deia ja entrenant. Era l’escola holandesa”, afegeix. “Era pura imaginació”, el defineix el Cholo Sotil, el peruà que fa pocs mesos es va poder reunir amb ell. Imaginació per idear el penal que fa poc Messi va imitar, un penal amb assistència, o per trencar la cintura del suec Olsson al Mundial del 1974, amb un driblatge, enduent-se la pilota amb l’esperó, que va enlluernar tothom. “Aquell Ajax protagonitzava una revolució i ell era al centre de tot plegat”, recordava el periodista Simon Kuper.

Cruyff mai va guanyar el Mundial. El 1974 el va perdre per un gol. Aquell Mundial en què mereixien guanyar. En què ell jugava amb dues ratlles a la màniga, ja que es negociava el seu patrocinador -Puma- i no volia portar una samarreta Adidas, que tenia tres ratlles. I el 1978 no va anar a l’Argentina després d’uns fets polèmics, ja que uns lladres armats van entrar a casa seva poc abans. I Holanda va tornar a ser subcampiona. “La història ens recorda tant o més que als guanyadors”, treu pit Johan Neeskens.

I ningú hauria dit que la història recordaria Cruyff, fill d’una família pobra. El pare venia fruita a Amsterdam no gaire lluny del vell estadi de l’Ajax, el club estimat per una família que tenia alguns membres jueus que havien mort durant la Segona Guerra Mundial. El pare, però, va morir d’un atac de cor quan el Johan tenia 12 anys. Una mort que va marcar per sempre més el menut nen, que va anar creixent a l’estadi De Meer, ja que la seva mare hi havia trobat feina netejant, per portar diners a casa. L’Ajax i el futbol eren tant la seva vida que la mare es va casar amb un dels guàrdies del camp, el Henk, que va trobar feina per al Johan com a dependent d’una botiga de roba esportiva, una feina que li permetia entrenar-se més. Però que va significar que amb 13 anys deixés l’escola. El Johan s’entrenava i ajudava el Henk a pintar les línies del camp, a posar els banderins de córner. Era com la mascota del club i el 1962, amb 15 anys, va ser escollit per ser recollidor de pilotes de la final de la Copa d’Europa entre el Benfica i el Madrid. Va quedar impressionat per Eusebio, Puskás i Di Stéfano.

Amb 17 anys, l’anglès Vic Buckingham el va fer debutar a Primera. Però quan el tècnic anglès va marxar, Cruyff va passar a ser entrenat per un home clau en la seva vida: Rinus Michels. Míster Mármol exigia als jugadors feina física i primer no va confiar en aquell jove prim i tècnic. Però amb els mesos va entendre que calia polir aquell talent. Estava en marxa tota una revolució. Quan Michels va marxar al Barça, Cruyff ja va atrevir-se a discutir les decisions del nou tècnic, Stefan Kovács. I l’Ajax va convertir-se en una màquina capaç de guanyar sis lligues consecutives i tres Copes d’Europa. Quan va arribar al Barça, ja era un guanyador.

“La seva mentalitat era absolutament diferent. No tenia por de res”, recorda Juan Carlos, membre d’aquell equip. “Ens va transformar mentalment. Ja teníem un bon equip, però amb ell es va fer un salt de qualitat”, afegeix. El Barça portava 14 anys sense guanyar la Lliga i ocupava la quarta posició quan Cruyff va debutar. Després del seu primer partit, ja no se’n va perdre cap més, amb el 0-5 al Bernabéu com a cirereta. “Cruyff no em va deixar celebrar gaire el gol, va dir-me que ens matarien”, recorda Sotil.

Cruyff havia revolucionat el Barça com a jugador, però després ho faria com a tècnic. Va arribar el 1988 i durant els primers anys va patir per mantenir el càrrec. Núñez el va defensar. La relació entre ells dos acabaria no sent bona, però a finals dels anys 80 el president el va defensar davant de tothom, malgrat que el tècnic li va deixar clara una cosa: “Al vestidor no hi pots entrar”. Cruyff era el futbol i Núñez els diners. Dues visions diferents. “Els diners al camp, no al banc”, diria l’holandès més endavant, quan ja havia començat la seva revolució a la banqueta amb èxit. “Cruyff no tenia por de res. Si les coses no anaven bé, ell encara defensava més fort les seves idees”, diu Txiki Begiristain, ara al Manchester City. “Sí, ens va dir que calia gaudir del joc, per la gent. Ell sempre pensava en la gent, en el futbol. Era un home de futbol per sobre de tot”, comenta Eusebio Sacristán. “Ens explicava algunes coses que ens sorprenien una mica, com la defensa de tres, el sistema d’atac... però sempre demostrava que tenia la raó. O gairebé sempre”, afegeix Eusebio.

“Cruyff va ser al cor de dues revolucions. Una de jugador i una de tècnic”, admet Arrigo Sacchi. I les dues revolucions van passar per Amsterdam i Barcelona. “A ell el que més li interessava per sobre de tot era el futbol. També controlava altres coses, però per sobre de tot volia parlar de la pilota. I ens deia allò que si teníem la pilota no la tenia l’adversari”, recordava Andoni Zubizarreta, que es va assabentar de la mort del mestre a Sevilla. La notícia de la mort de Cruyff va anar passant de telèfon en telèfon entre els deixebles que ha deixat durant anys revolucionant el futbol. I després de les llàgrimes, tots van somriure recordant les millors anècdotes.