Què inspira els grans dissenyadors? Demà s’acaba la Paris Fashion Week, on les grans firmes de la moda i alguns noms emergents han presentat les seves propostes per a la pròxima tardor-hivern. Busquem les seves fonts d’inspiració.
La reconstrucció de Jacquemus
Si el març de l’any passat Simon Porte Jacquemus s’inspirava en la sèrie de fotografiesDoublefaced, de l’artista polonès Sebastian Bieniek -dibuixant en una meitat de la cara una nova cara-, aquest cop el dissenyador francès també s’ha servit del cos, però des d’un punt de vista geomètric. “És una obsessió”, deia sobre les formes rodones aquest jove de 26 anys, abans de presentar la seva col·lecció a París. “El meu apartament està ple de mobles d’aquesta figura”, confessava. La Reconstrucció -així ha titulat la col·lecció-és una tècnica que Jacquemus aplica sovint a les creacions, utilitzant a propòsit pedaços de roba amb textures i colors diferents per conformar una nova peça. Així, el francès va presentar una col·lecció amb siluetes asimètriques -una màniga més curta d’un costat o una espatlla nua i l’altra no-, jugant amb els cossos geomètrics en els quals s’ha inspirat per reconstruir-se.
Givenchy viatja a l’antic Egipte
“Feia temps que volia fer aquesta col·lecció”, confessava entre bastidors Riccardo Tisci, el director creatiu de Givenchy des de fa més de 10 anys. “Per a mi, Egipte és el principi de tot”, deia l’italià. No és estrany que Tisci tornés a Le Carreau du Temple -el centre cultural on va tenir lloc la desfilada i on acostumava a presentar les seves col·leccions quan era menys conegut- i el transformés en un laberint de fusta per emular el Gran Laberint egipci. Al marge d’utilitzar símbols de la mitologia egípcia com ara l’Ull d’Horus, Tisci també va incloure l’obsessió dels egipcis pels animals, estampant-ne abrics, vestits i botes.
La marquesa vista per Van Noten
El dissenyador belga Dries van Noten es va centrar en la Belle Époque més obscura per desenvolupar conceptes com ara la identitat de gèneres, la decadència i el luxe. I ho va fer a través de la figura de la marquesa Luisa Casati i la seva relació amb el poeta Gabriele D’Annunzio. “D’una banda, m’atreia la passió de la dona que volia ser una obra d’art [l’extravagància de Casati era tan gran que es considerava a ella mateixa com una peça d’art vivent] i, de l’altra, el poeta que volia fer de la decadència un estil de vida”, comentava Van Noten. De casa noble, Casati va alternar el món de l’alta societat amb el dels artistes, i es va convertir en musa de molts d’ells: Man Ray la va fotografiar, Giovanni Boldini i Kees van Dongen la van pintar i Jack Kerouac li va dedicar un poema a San Francisco Blues. Obsessionada per l’aparença i coneguda per les seves extravagàncies, era tota una personalitat a l’Europa de principis del segle XX. De fet, la col·lecció de Van Noten s’inspira en l’aura enigmàtica de Casati, aficionada declarada a l’ocultisme. En són un exemple els estampats lleopard i els brodats en forma de serp: la marquesa tenia dos felins com a animals de companyia, i a vegades ocasions havia utilitzat serps vives en lloc de joies.
John Galliano i el gènere
L’anglès Bill Gaytten -director creatiu de John Galliano, el seu mentor durant 23 anys- juga amb la dualitat de gènere per a la seva col·lecció tardor-hivern. D’una banda, presenta peces de roba amb referències masculines, com ara jaquetes d’inspiració militar o bé gorres que recorden la del protagonista del llibre de Charles Dickens Oliver Twist ; i, de l’altra, vestits que evoquen la feminitat de diversos períodes històrics, que van des del segle XVIII fins als anys 30.
El viatge de Chloé
És a partir d’un fragment del llibre d’Anne-France Dautheville Et j’ai suivi le vent [I vaig seguir el vent] que la directora creativa de Chloé, l’anglesa Clare Waight Keller, es va inspirar per dissenyar la col·lecció que va presentar al Grand Palais de París. La dissenyadora anglesa parteix d’una “viatgera romàntica [així titula la col·lecció] amb un esperit nòmada, aventurer i guiat pel vent”. Com ho va fer Dautheville: l’escriptora francesa va escriure aquest llibre el 1975 després de travessar quatre dels cinc continents en solitari i sobre dues rodes. En la primera etapa de la seva aventura, de París a l’Afganistan, va utilitzar una moto Guzzi, que més tard va canviar per una Kawasaki per a la resta del viatge. És per això que la col·lecció de Clare Waight Keller, a més de romàntica -ponxos, estampats asteques i vestits vaporosos-, és a base de cuir.
Dior, buscant un nou horitzó
A l’espera que LVMH, el conglomerat francès propietari de Christian Dior, anunciï el substitut de Raf Simons al capdavant de la firma, Lucie Meier i Serge Ruffieux -els directors de l’equip de disseny- van responsabilitzar-se una vegada més de la creació de les peces de roba per a la temporada que ve. Una col·lecció que, malgrat que segueix l’empremta de Simons, passarà a la història com la col·lecció de la transició.
La papiroflèxia de Watanabe
Junya Watanabe és un apassionat de les manualitats. El dissenyador japonès talla, enganxa, doblega i prisa les peces de roba que concep amb l’ajuda de fórmules matemàtiques -una altra de les seves passions- per vestir les corbes femenines. El resultat té sovint més d’art conceptual que de satisfacció per cobrir, en aquest cas, el cos de la dona -la utilitat bàsica de la roba-, però aquí rau l’especificitat del treball de Watanabe. Poc amic dels mitjans de comunicació, el japonès prefereix que les seves col·leccions parlin de la seva creativitat en lloc de fer-ho ell. I no hi ha dubte que ho fan temporada rere temporada. Aquest cop ha sigut el torn del Vestit Hiperconstruït, la col·lecció que ha creat inspirant-se en l’art de la papiroflèxia. Gràcies al tallat làser i a les formes tridimensionals que utilitza, Watanabe va fer-se seu l’origami geomètric, canviant el paper per poliuretà tricotat amb niló. En altres paraules, va continuar fent allò que tant li agrada fer: crear sense cap finalitat comercial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada