la sarda de Prudenci Bertrana

La diada de Sant Josep em trobava jo per atzar en una vila empordanesa famosa pels seus sardanistes. Per atzar també aquella tarda ballaven sardanes. [...] Sempre he tingut els meus dubtes sobre l’estil dels balladors modernistes amb tendències a un puntejar barroc i a uns moviments ondulatoris francament reprovables. Contemplar una sardana en aquella plaça i ballada per aquella gent, era com beure en la deu més pura del classicisme sardanístic. Jo em prometia gustar tot l’encís de la dansa nostra; refrescar el record d’aquell ballar hieràtic del qual jo havia participat contenint el meu delit de noi, entre vells embarretinats que em guiaven amb estretes de mà precises, matemàtiques, en arribar al contrapunt. Tornaria a ciutat amb un magnífic exemple per retreure als mals balladors. En el meu cap florien bells discursos excomunicatoris, fonamentats en aquella lliçó pràctica, contra els cismàtics de la dansa sacra, contra aquests sardanistes acròbates o de comparseria de sarsuela patriòtica que infesten les nostres ballades populars. Però ai, que els fets no solen pas correspondre a les esperances! Allí, en el rovell de l’ou de la sardana, es ballava pitjor que a Barcelona. Eren pocs i mal avinguts. Em digueren que tres o quatre joves de vila pagaven els músics, i que això era un cas extraordinari, car ja ningú no es gasta un sou a l’Empordà per a ballar sardanes. [...] Nois i noies giravoltaven sense unció ni gràcia. Enyoraven el ball de parelles, es miraven bo i garlant, desatents a la melodia i al compàs. Uns, emmandrits, en comptes de ballar la sardana, la caminaven. Pas ací pas allà, escamarlant-se, seguien els fatxendes sense solta que feien saltirons ridículs amb batzegades estrafolàries mateix que intentessin lliurar les seves sabates d’algun pa de fang o altra sutzeria enganxadissa. I els contrapunts els agafaven distrets, amb les cames en l’aire. [