Manolo marca ya

Una cosa és el que es diu i una altra com s’entenen les coses. Un exemple amb Johan Cruyff de protagonista. Lliga 76-77, el Barça de Rinus Michels és líder i va directe cap al títol de campió. A la jornada 21, 6 de febrer de 1977, el Barça rep al Camp Nou el Màlaga, que és cuer i, de cop i volta, se li complica la Lliga. Marca Cruyff, empata Boquerón Esteban amb la mà (un jugador que ja havia fitxat pel Barça), i Johan Neeskens, d’un fort xut, aconsegueix que els dos punts es quedin a casa. La victòria, però, surt molt cara. Al minut 75, l’àrbitre Melero Guaza expulsa Cruyff. El Johan li va dir al seu company Manolo Clares, màxim golejador de l’equip llavors, “ Manolo, marca ya” i l’àrbitre, que entén una altra cosa, l’expulsa i, posteriorment, escriu a l’acta la gravetat de l’insult. Entre el gol amb la mà i la vermella al Johan, l’afició es va escalfar i el soci Josep Subietas va saltar al camp amb intenció d’agredir el col·legiat. La policia el va detenir. De fet, la policia va carregar contra l’afició i hi va haver setze ferits mentre un grup de socis cremaven la furgoneta de TVE. Una tarda lamentable.

A Johan Cruyff li van caure tres partits de sanció que van resultar nefastos, ja que després van arribar les derrotes consecutives contra el Salamanca i l’Athletic Club de Bilbao i un empat contra l’Atlètic de Madrid, al Camp Nou, que acabaria donant la Lliga als matalassers amb un punt d’avantatge. A Barcelona premsa i afició parlaven d’una “mà negra” que estava fotent el Barça.

Una cosa és el que es diu i una altra com s’entenen les coses. O com es volen entendre. Quan el cap d’Esports de l’ARA, Toni Padilla, em va encarregar un article per a l’especial del diari sobre la mort del Johan, de seguida em va venir al cap una anècdota simpàtica, viscuda en primera persona, que diu molt del seu tarannà optimista, de guanyador nat, de murri de carrer que sap dur sempre l’aigua al seu molí. Allò que el Puyal, en l’article del costat, explicava amb precisió: “Sabia de tot. O ho feia veure. Lúcid, intuïtiu, llest, era capaç de convèncer-te del que fos”. Doncs això. El que jo vaig sintetitzar com “l’home que no s’equivocava mai”. Vaig pensar, posant-me en la pell del lector, que al diari -aquest i a qualsevol- ja hi hauria uns quants articles en què explicaríem l’evidència informativa que va ser el millor jugador europeu del segle XX, que va modernitzar el futbol i que va canviar la història del Barça dues vegades. Per fugir de la reiteració, doncs, vaig explicar un cas concret, sense cap més interès que completar el perfil d’un personatge genial.

La majoria de gent ho va entendre així. N’hi va haver, en canvi, que a través de Twitter, el més suau que em van dir és mala persona, que no mereixo escriure en aquest diari -ni enlloc- i que vomito sobre els difunts. Doncs no. Ni literalment ni metafòricament. Ni en aquest cas, ni en cap. Res més lluny de les meves intencions. Mai em passaria pel cap blasmar un mort, encara que n’hagués dissentit en vida. Mai. En qualsevol cas, com diria ell, “ un palomo no hace verano”.