la questio catalana II

Ara es Prat dela Riba quidiu aixo el 1916.Quan Catalunya i els altres dos estats del seu llinatge, Mallorca i València, van entrar a Espanya, llur llengua tenia exactament els mateixos drets i preeminències que la llengua castellana, compartint amb el llatí l’oficialitat en tota la vida pública interior, així com en les relacions internacionals. El nostre Dret civil, que ara és batejat de foral i destinat al panteó d’un apèndix, era un Dret tan substantiu, tan comú, com el Dret castellà. Els catalans tenien la plena potestat de regir llur administració interior i un poder legislatiu propi, un Parlament català amb totes les seves naturals i obligades seqüències. ¿Per què avui tenim només que pobres corporacions administratives lliurades a l’arbitrarietat d’un poder no català, i una representació parlamentària anegada en el conjunt d’un Parlament general establert, fet i manat fora de Catalunya? ¿Per què les nostres institucions administratives porten els noms i els cognoms i l’organització i l’impuls d’organismes que no són ni han estat mai de Catalunya, com si no en tinguéssim de propis, del nostre llinatge, il·lustrats per una tradició gloriosíssima? ¿Per què la llengua catalana, llengua de Cort i de Parlament, llengua de la diplomàcia i de les lleis, llengua de la ciència i de la poesia, igual en llinatge i drets a la castellana en fer-se la unió, ha estat, mercès a la unió, desterrada violentament de tota la nostra vida pública, proscrita com una intrusa del seu casal propi i encara a cada moment insultada per ministres i funcionaris qualificant-la de dialecte, de patois groller destinat com una antigalla inservible a anar-se morint vora la llar domèstica? Vesteixi’s com es vulgui per amagar-lo, el fet és aquest, amb tota la seva revoltant cruesa: a Espanya hi ha un poble que troba en la vida pública reconeguts i enaltits els elements de la seva personalitat que els pobles més fortament estimen; i uns altres pobles que veuen aquests elements substancials de llur espiritualitat, de llur personalitat, exclosos de les lleis de l’Estat, de tota la vida pública. [...]