la questio catalana

Aixo escribia el magnific i complex Josep Pla alla per l'any 1931. Es fa cada dia més difícil de parlar, de Madrid estant, de la qüestió catalana. La meva personal opinió és que els esdeveniments de Catalunya són mirats, a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria, aprensió que els discursos oficials que es pronuncien aquests dies no arriben pas a esvair ni a dissimular. El que pertorba realment la qüestió és que allò que semblava que havia d’esdevenir un diàleg de lluna de mel entre Barcelona i Madrid, a conseqüència de la proclamació de la República, està esdevenint una cosa una mica diversa. Considero inútil subratllar l’efecte que han produït les declaracions i contestacions que s’han encreuat aquestes últimes hores entre Madrid i Barcelona. És impossible no fer remarcar el lloable esforç del senyor Macià, per tal de no treure la qüestió de l’estadi optimista. Però a Madrid es desconfia molt de poder mantenir la qüestió en aquest terreny. Fatalment entraran les coses, un dia o altre, en un ambient estrictament polític. [...] La complexitat enorme de la vida barcelonina, els problemes que tenim sempre plantejats -problemes que seria impossible de trobar en qualsevol altra població d’Espanya-, tenen la virtualitat essencial de gastar ràpidament les més bones intencions si aquestes no van acompanyades de l’acció política indispensable. Un dels elements que cal aportar a la controvèrsia política d’aquests dies és el dels vertaders interessos catalans. De vegades, per l’obtenció d’un dret insignificant, però de molta parenceria, se sacrifiquen les coses sòlides, substancials i realment útils, encara que més apagades, que constitueixen la base realment vital d’un nucli social determinat. Hom no pot oblidar, sobretot, en aquest moment, és clar, les qüestions de prestigi, però en l’ambient oficial de Madrid l’actitud de Catalunya és estudiada cada cop amb una atenció més sostinguda. [...] Fins ara, la tàctica del govern provisional de la República ha consistit a deixar que les coses de Barcelona s’endeguin per elles mateixes [...].