Mas, Rigau, Ortega

Els interrogaran i hauran de contestar per què ho van fer. I si eren conscients que allò era un delicte. Si saben que allò va contra la llei. No cal, de veritat, no cal comparar ara, inútilment, aquesta ridiculesa amb casos de veritat greus que deixen impunes. No hem de comparar-ho amb res, amb cap dels casos que deixen d’investigar del franquisme. Tot i que els coneixem bé, aquests casos que no volen investigar, perquè no volen indemnitzar ningú més. Aquell home que va matar el marit d’aquella dona i es passejava davant d’ella i els fills amb el seu rellotge al canell. I mentrestant els altres, els civilitzats, estosseguen i rondinen i continuen amb la seva vida a la superfície.

Un dia aquest judici a tots tres, Mas, Rigau, Ortega, es transcriurà i ens semblarà mentida. I els fills d’aquesta gent també voldran oblidar-ho. Se’n farà teatre. S’estudiarà. Però mentrestant aquestes dues dones i aquest home potser aniran a la presó. I no passarà res i ells, els d’allà, riuran i en faran broma. Cap sentit de la realitat, cap sensatesa quan es parla de la massa anomenada “els catalans”. I nosaltres ens manifestarem. I cada cop més pacifistes, més desobedients, més emprenyats, més riallers. Què hi podem fer? A les revolucions, per una raó o per una altra, sempre acabes sent una massa. La massa. I aquells altres parlant de la llei, de les normes, sisplau, perquè ells figura que són els més civilitzats dels incivilitzats. La llei que ens hauria de servir ens tenalla. Volen que ens cansem, que no puguem més, que ens avorrim. Es pensen que en aquesta era de pantalles tàctils i dispersió no és possible fer revolucions com les d’abans. Però això no ha fet res més que començar. I serà una revolució clàssica. Els seus hereus l’hauran d’esborrar dels llibres d’història.